La dimensió d’Alèxia

El Barça acaba de tancar un patrocini per a l’equip femení de futbol que, afegit als que ja té, li permet cobrir dos terços del pressupost i convertir-se en autosuficient. D’una banda, aquest èxit hauria de servir d’estímul a la resta de seccions professionals deficitàries. Dit això, la cara B és que el futbol femení del Barça costa només (i no cal ni la cursiva) 12 milions d’euros, un 0,01% del total del club. Tant els 12 milions com el 0,01% encaminen a dues reflexions. Des de l’òptica del Barça, donen a entendre que hi ha marge per al creixement en un esport clarament a l’alça, però també indiquen que és relativament barat per a una empresa de facturació alta associar la seva imatge a un equip guanyador i referent mundial com el que capitaneja Alèxia Putellas.

La doble Pilota d’Or és un magnífic exemple de lideratge sorgit a peu de carrer (a peu de grada, per ser precisos) i forjat en paral·lel a l’explosió de l’equip. La dimensió d’Alèxia ultrapassa el seu valor futbolístic –que no és poc, com ho demostren els guardons individuals que col·lecciona– i la converteix en líder al vestidor, en referent personal per a les jugadores joves i en creadora d’estat d’opinió. Quan parla Alèxia, escolten les dones i els homes, una fita poc habitual en l’esport i que assoleixen la blaugrana, Laia Palau i poques dones més.

Alèxia està lesionada i en té per alguns mesos. Cap argument sosté que jugarà més bé quan torni a la gespa. En canvi, el seu valor com a referent global haurà crescut. Haurà tastat la cara més dura de la realitat de l’esport, que no és ni la derrota ni l’anonimat sinó fer-te mal de veritat quan acabes de tocar el cel. Una lesió greu de genoll és un dels dimonis de l’esportista. Superar-la dota d’una perspectiva ampliada de l’esport i la vida quan es torna al terreny de joc. L’emoció d’Alèxia quan en parlava dilluns a París apunta cap a aquest camí.