Racons impregnats d’art

Un llenç blanc, molt gran, amb neu i uns petits pobles, foscos, en una vall immersa d’un paisatge nival. Fragilitat, vulnerabilitat, bellesa,... Rodejat de quadres de paisatges de colors vius amb estanys, amb pigments de coloraines primaverals... En una sala gran amb quadres de molts estils, amb pintors joves i més grans, parlant, de pintura o no. I tot dins d’un museu, l’ecomuseu farinera que és en un poble medieval, on pots trobar, a més, un palau, un convent, una catedral i altres llocs, molts. Amb més llenços, escultures, d’estils i colors inversemblants. Molta gent diversa, protagonista o no de tot aquest art. Mirar, gaudir,... Tot plegat en una sala d’exposició única, Castelló d’Empúries. Quadres, escultures, muntatges,... en un lloc històric i bell. Quin goig, quin luxe, quin gaudi...

Un grup de joves fent mostra d’art contemporani, encara muntant la seva obra. Jovent participant de l’art, també. Mires el terra del claustre, volums diversos, ben col·locats, de formes similars però sensiblement diferents. Mires, remires, agrada... què hi diu, no ho sé. La retina va quedant impregnada d’imatges, de sensacions, de paisatges, de vivències... tot dins d’un escenari material i humà. Veus, mirades...

Gràcies a totes les que feu possible l’art en grans escenaris, en pobles. La Ruta de l’Art de Castelló d’Empúries capitanejada per l’Anna Maria Constanceu. Però també Palafrugell amb la mostra biennal de fotografia de Xavier Miserachs, que també comença en un museu, el del suro. Espais emblemàtics, com ara la Bòbila, on cada dos anys imagino una escola de dansa amb molts Billy Elliots expressant i saltironejant amb el so de la música pel carrer dels Tarongers.

Art en majúscula, en grans escenaris impregnant tots els racons d’art. Perquè encara recordo, fa molts anys, un vell pati d’una casa de Castelló amb un quadre petit, al bell mig, amb el contrast de les ratlles de la carta d’ajust de la TV i una encara més petita calavera a dins. Sí, m’ha quedat dins la retina, l’enyor de l’artista que ja no hi és, l’Adrià Ciurana, però amb una obra que perdura.

Sempre més els racons queden impregnats d’art.