De Bocairent a tocar de casa
El meu carrer, vull dir el carrer on vaig néixer (de fet, vaig néixer en una casa d’aquest carrer, perdonin el circumloqui poca-solta) i on vaig viure fins que em vaig casar, era un carrer ben especial, estret i curt, però important per l’activitat laboral concentrada en ben poc espai. Hi havia dues importants fàbriques d’embotits, una cereria, el magatzem d’una fàbrica de xocolata, una fàbrica de cadires, una lleteria, un tint i un artesà de l’espart. I, al pati de casa meva, s’hi feia l’envelat de la festa major i de la petita.
Amb el pas dels anys tot ha anat passant avall. Tancaren les fàbriques, tancà la cereria, tancà el tint, la lleteria, en Lluís Tit artista de l’espart i poeta... Però segueix essent un carrer il·lustre dedicat a un històric personatge del poble, Llorenç Espígol, síndic remença, col·laborador de Francesc de Verntallat en la preparació de la sentència de Guadalupe (1486) que posà fi a la guerra dels Remences. Per cert, el cabdill dels pagesos esclaus, Verntallat, morí l’any 1499 al meu poble, Sant Feliu de Pallerols, molt a prop de casa també.
I vet aquí que passats tants anys ara es produeix un fet que mai hauria imaginat. Al meu carrer, i en la casa més a prop de la que vaig néixer, l’amic Rafel, de Bocairent (País Valencià, comarca de la Vall d’Albaida), hi acaba d’obrir un espai gastronòmic on oficia amb gran dedicació davant dels fogons i, entre molts altres elaborats, ofereix divuit varietats d’arrossos. Divuit, sí.
Hi vam dinar i, com que menjàrem coses que no se solen menjar per aquesta Garrotxa profunda (escalivada amb anguila fumada, calamarsets tomba-tomba, arròs de senyoret...), la impressió que ens feia era haver anat de viatge sense marxar del poble. Bona sensació, bo el tracte, bones la diligència de servei i el preu. Després de dinar, vam parlar una estona amb en Rafel sobre qüestions culinàries, i vaig acabar de constatar la seva saviesa en això del menjar i beure.
És clar que la cosa té poc interès a escala de país. És només un fet particular casual, com n’hi ha a milers, però em revifa la importància del meu carrer.
Bé dec poder, alguna vegada i de tant en tant, exposar fets personals que em són estimats, tot i tenir, com diria Josep Pla, “un vol estrictament gallinaci”. O no...?
