Venim d’un silenci

Durant cinc dimecres, per TV3, hem conegut les històries colpidores dels avis i àvies de l’Andreu Buenafuente, la Beth, en Peyu, l’Albert Om, la Natza Farrer. Amb una emoció que traspassava la pantalla hem pogut constatar, com diu l’Eloi Vila, magnífic conductor del programa, que “no tenim resolt el trauma de la guerra civil”. La gent que vivia al nostre costat el patiment se’l guardava ben endins. Per molt que haguessin sigut protagonistes directes d’unes immenses penúries, no en deien res ni als seus fills ni a ningú. No havien girat full, no. Com es podien oblidar unes vivències tan dures? Les mantenien en el seu interior amb un dolor intens incapaç de sortir de les entranyes per dir-ne un sol mot.

“Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”, cantava en Raimon. Aquest silenci, aquest desconeixement, es va fer palpable en les cinc històries personals de Quanta guerra vistes fa poc per la tele. Un exemple del que ha regnat a les cases dels vençuts. Durant massa temps el relat ha estat emmordassat. No es gosava parlar-ne.

“Aquí no va passar res, perds el temps.” Aquesta és la resposta més comuna que rebia Eugeni Caireta quan preguntava a la gent del poble, mentre feia el treball de camp per preparar el llibre La Guerra Civil a Santa Coloma de Farners, que es va acabar publicant el 1991. Sabem, i ens consta, que hi va haver colomencs que van morir a la batalla de l’Ebre, com ara en Josep Solà. Joves que van marxar a l’exili i que ja no van tornar, com per exemple l’Emili Calvet. Més de cent represaliats, com ara en Josep Turon, en Baltasar Alsina i el seu fill Pepet. Sis homes foren afusellats, com per exemple en Lluís Mon, primer batlle del període bèl·lic. I no havia passat res. Un veí, ara, explica que ell era un nen quan un dia amb la seva àvia van anar a la presó de Girona a veure-hi el seu oncle Pepet. Quan hi van arribar els van comunicar que aquell mateix matí l’havien afusellat. La mare del difunt, l’àvia, amb una valentia i enteresa fora de lloc, el va agafar de la mà per dirigir-se al cementiri on els cossos estaven amuntegats l’un sobre l’altre en una fossa comuna. Fa poc la família va esbrinar com va ser el judici on es va dictar la terrible sentència d’aquest colomenc. Una història commovedora que, com tantes, havia estat guardada al calaix més amarg de la memòria.