Pressupostos a Déu i al diable

“Un no pot servir dos amos.” Així va argumentar el líder del Partit Quebequès, Paul St-Pierre Plamondon, la seva negativa i la de la resta de diputats electes de la seva formació a jurar lleialtat al cap d’estat del Canadà, Carles III d’Anglaterra, encara que això signifiqui no prendre possessió de l’escó a l’Assemblea del Quebec. I és que per accedir-hi calen dos juraments, un regulat per l’Assemblea, on s’ha de declarar lleialtat al poble del Quebec, i un segon, estipulat per la Constitució del Canadà, de lleialtat a la corona britànica. Els diputats electes del Partit Quebequès i els del Quebec Solidari van jurar la lleialtat al poble quebequès, però s’han negat a fer-ho a la corona britànica. I és que, com diu l’antiga dita d’origen bíblic, no es pot servir dos amos alhora: els qui ens volen esclaus de Madrid i els qui volen l’estrella de la llibertat com a única guia. A veure si el president Aragonès i el seu partit, ERC, que semblen mirar al Quebec, en prenen nota. Aragonès i ERC creuen que es pot servir Catalunya i Espanya alhora, motiu pel qual han aplanat els pressupostos del govern espanyol, que aquest sí que té clar que només té un amo, Espanya, com bé evidencia la realitat: espoli fiscal i dèficit crònic en infraestructures, maltractament i humiliacions constants negant els drets culturals i nacionals que té tota nació sobirana, tant sobre la nostra llengua com sobre les decisions de la nostra sobirania. Ens prohibeixen exercir plenament de ciutadans catalans com a tals. Votar els pressupostos militars d’Espanya i una reforma de la sedició és reconèixer la unitat d’Espanya per sobre del dret a l’autodeterminació, i que hem delinquit i volem un càstig menor. No es poden posar alhora pressupostos a Déu i al diable.