El Raval de la Teixeta

En un intent de retorn als orígens i després d’anys retingut als espais de treball dels periodistes, el cap de setmana vaig assistir al ral·li Catalunya. Feia anys que no trepitjava un tram del mundial com a espectador. Dissabte, tot correcte en l’especial de Savallà si no fos que aquests nous cotxes híbrids són molt potents i ràpids però no enamoren perquè van collats a l’asfalt. Però no parlaré de curses, sinó de com de socialment desolat em sento. Un pessimisme fatal m’envolta després d’una nit i un matí en el punt amb més públic del tram de Riudecanyes. Hi ha aparcaments de franc –curulls quan hi arribem– i un a 10 euros per vehicle en una finca amb aerogeneradors. Que no es pugui dormir perquè uns quants han decidit que allà no dorm ningú a cop d’amplificador xumba-xumba entrava dintre dels riscos. Però ja som a diumenge, no ha sortit el sol i la concentració d’estupefaents (fumats els visibles, els invisibles...) és tan alta que em descol·loca (o més aviat em col·loca...). Repeteixo: fumant maria i qui sap què més i xutant-se alcohol a la vena... a les vuit del matí. Dilluns els veïns del Raval es queixaven amb raó de l’abundància i visibilitat de la droga als carrers del barri. Els fumetes del coll de la Teixeta no venien del Raval, però la sensació d’estar en un entorn insà a l’aire lliure és inquietant i fa témer que estiguem vorejant una desfeta social. Hi ha gent que ha fet molts quilòmetres fins aquí, al mig del no-res, i ni s’acosta al ral·li. No estan en condicions o simplement allò no fa amb ells perquè ja tenen el que buscaven: una nit d’evasió per consumir tot el que volien/podien/tenien amb un cert anonimat i allunyats de qualsevol vigilància.

Enyoro els ral·lis d’abans, els dels autèntics motivats per la gasolina que tot el que fèiem era una foguera per escalfar-nos en les dures matinades de febrer. Però el que em neguiteja de veritat és el nostre futur col·lectiu.