El voraviu
La desigualtat més gran
Sense Hondt, 202 diputats socialistes del 1982 n’haurien estat 165
Pedro Sánchez circula aquests dies escoterit com un gínjol lluint el 40è aniversari de la victòria socialista del 82 com si hagués estat seva, com si hagués estat obra i gràcia de les seves habilitats i dots de prestidigitador. Tant és així que Alfonso Guerra (timbaler dels descamisats) li ha recordat que el que hi era, era ell. Va ser una gran victòria. Un deliri col·lectiu. L’arraconament i la superació real i pràctica del règim franquista. Ho havia de ser. Vaig aplaudir-la amb les orelles. Jo també duia americana de pana i jerseis de coll alt. Tenia 24 anys acabats de fer i un contracte fix de redactor al Punt Diari. Glòria celestial! Després ha estat el que ha estat i ha significat el que ha significat per a Catalunya, per a l’espanyolització del PSC, per a la monarquització del republicanisme, per als cents anys d’honradesa i per a tants altres mites que la Transició ha penjat a l’armari. No va ser només una. Varen ser tres. Tres majories absolutes seguides. 202, 184 i 175 diputats. Anys 1982, 1986 i 1989. Allà es varen concebre i aixecar les parets mestres d’aquest règim del 78, que ara ens escanya. Cap de les tres majories absolutes haurien existit si tots fóssim iguals davant la llei electoral, la desigualtat més gran del sistema. Les diferències que els va regalar la llei d’Hondt varen ser 37, 33 i 37 diputats respecte que el vot de cada ciutadà hagués valgut el mateix. El sistema penalitza minories perquè viuen còmodes en el mano i ordeno.