Raça humana
Psicopatologia de la corrupció
Una teranyina que entrampa mig país. O més: impossible saber la dimensió dels embolics encoberts. Motiu de preocupació entre l’opinió pública segons les enquestes. Segur? Part de la ciutadania oculta a casa allò que reprova a fora, demà m’afaitaràs! Ens referim a la cultura de la corrupció: des de la no factura sense IVA de qualsevol veí exemplar, a les comissions astronòmiques del molt demèrit passant per tothom qui utilitza els càrrecs polítics per obtenir beneficis personals que no li pertoquen. Un exercici força habitual que diu molt d’una societat, de la seva qualitat ètica i dels problemes socials intensificats per l’espoli de recursos bé sigui a degoteig o bé sigui a raig. Però què és un corrupte? Per què n’hi ha tants que no saben parar a temps –robar només allò justet– i acaben enxampats i amb la biografia als peus dels cavalls –alguns a la presó–? Per què quan més tenen més volen? Tots ens ho hem preguntat més d’una vegada. El psiquiatre valencià Albert Soler Montagud en traça un perfil psicopatològic molt clarificador que comença per precisar que es tracta de persones totalment mancades d’empatia, que els importa un rave el que els passi als altres, i que responen a impulsos de satisfacció del seu ego, impulsos que només controlen –i no sempre– si consideren que el risc de sanció és elevat. Sovint el narcisisme els fa perdre el món de vista i es tenen per invulnerables dins d’un in crescendo de fatxenderia que els porta a presumir de moralitat mentre s’amarren al poder fins i tot quan estan imputats. El problema és que creen escola.