Raça humana
Amb diarrea i el cap rapat
Aviat es retiraran les restes de Gonzalo Queipo de Llano –un dels capitostos del cop militar del 1936– de la basílica de La Macarena de Sevilla i els familiars les enterraran allà on considerin oportú i sense fer-ne escarafalls, pel que sembla. Però l’extrema dreta i la dreta extrema no han estat callades amb la recent aprovació de la llei de memòria democràtica i han instat a accions de desgreuge que ja ens imaginem què significarien si es pren per model les protagonitzades pels seus enaltits ascendents. Queipo de Llano té mèrits suficients per passar a la història –de la infàmia– per la ferotgia de la repressió com a cap de l’Exèrcit del Sud –assassinat de Lorca: “Que prengui cafè, molt de cafè”– i per donar via lliure a la perpetració d’atrocitats contra les republicanes lletges, baixes i esguerrades de les quals parlàvem ahir: “Els nostres valents legionaris els ensenyaran què és un home de veritat i no un milicià marica, no se’n lliuraran per més que forcegin.” Al sud, i a tot arreu, la pàtria dels vencedors es va acarnissar amb els vençuts i sobretot amb les dones que no responien a la mística nacional catòlica: presó, tortures, afusellaments després d’haver estat violades pels guerrers victoriosos, robatori de nadons... i infinitat de càstigs menors amb esperit humiliant: desfilades amb el cap rapat, només un ble de cabell on enganxar un llaç vermell, cartells penjats amb les paraules “puta” o “roja”, ingesta d’oli de ricí perquè s’escagarrinessin davant dels veïns i amb la banda municipal tocant i el fuet colpejant... L’escarment d’una dictadura que hi ha qui no condemna.