“Ensenya’m la llengua”

Aquell dia vaig decidir anar a urgències, el dolor era intens i punyent i alhora desconegut en el meu repertori de diagnosi sanitària. Quan estava estirada al box de l’hospital comarcal va treure el cap a la porta una dona alta, imponent, i em va demanar, en castellà: “¿Qué le pasa?” I jo li responc que tinc un dolor molt fort com si tingués un punyal clavat al pit, just a la zona del diafragma, assenyalant-li amb el dit. Per la cara que va fer, vaig tenir clar que no entenia res del que li estava explicant i que li devia semblar ciència-ficció de terror. Es va apropar i vaig canviar d’idioma tot vetllant per la meva salut. La infermera va fer via a justificar la incomoditat de la situació comunicativa dient-me que era nouvinguda i que no entenia absolutament res de català. Com hi ha món que puguis exercir una professió en un entorn on la llengua dels ciutadans a qui has d’atendre i guarir és el català, la llengua vehicular i popular. El català té un corpus de vocabulari molt precís per a expressar els símptomes, els remeis i les malalties. És un bé molt preuat per descriure de forma col·loquial i amb precisió la informació emocional: Que el nen està pioc, que després de sopar tinc coragre, que m’ha sortit una pansa, recorda que la iaia es va ferir, que tinc rutija de coll (ruija a la Garrotxa)... Una persona que està malalta i té un problema s’ha de poder expressar en el seu idioma i el professional l’ha d’entendre. Un estudi de l’Associació de Metges del Canadà assenyala que la concordança de llengua millora el pronòstic mèdic, fins al punt que el risc de mortalitat baixava si als pacients els atenien en el seu idioma. El coneixement de la llengua i cultura autòctona ha de ser una competència professional perquè la llengua és un element d’autonomia i dignitat del pacient. Aquesta competència lingüística sembla que no és recíproca, els metges autòctons que marxen a un altre país han d’acreditar el domini de l’idioma on aniran a exercir, en canvi a Catalunya tenir el títol de català no és obligatori. I així anem; el que potser resoldria aquesta mancança lingüística seria millorar les condicions laborals i retributives dels facultatius formats a casa. De petita, el metge et deia: “Ensenya’m la llengua” per tal de detectar símptomes de patologies; aquesta pràctica ha quedat obsoleta, ara l’hem d’enfocar cap a la formació i recuperació de l’ús del català.