Raça humana
Cap al punt de no retorn
La crisi climàtica ens està matant. Així de contundent s’ha mostrat Antonio Guterres, secretari general de l’ONU. Així de contundent i desesperat, perquè no és la primera vegada que denuncia que les mesures proposades pels científics no se segueixen amb determinació i que ara, amb el pretext de la guerra a Ucraïna –no neguem que complica el panorama–, s’executen passos enrere cap al punt de no retorn. La realitat és ben coneguda. La demanda de combustibles fòssils creix i els objectius de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle pengen d’un fil: si es manté la tendència actual, a finals de segle l’escalfament global haurà pujat 2,5 graus –2, el màxim tolerable, 1,5, l’aconsellable–. Una projecció de futur amb efectes constatables en el present: un estudi publicat a The Lancet Countdown informa de l’important agreujament de malalties respiratòries, cardiovasculars i mentals degut a l’augment de les temperatures, així com de les defuncions –1,3 milions el 2020– per exposició a la contaminació atmosfèrica. A més dels que ho perden tot per catàstrofes no tan naturals que els obliga a emigrar per sobreviure. Dues dades fatalment relacionades: l’ús del carbó només ha baixat un 1% des del 1992 i la superfície de la Terra afectada per la sequera ha crescut un 30%. El que es decideixi en la pròxima cimera del clima –el Caire, del 6 al 18 de novembre– serà definitiu per al planeta i els seus habitants. S’avindrà a raons –a la transició ecològica– el sector energètic, gran poder fàctic que s’omple les butxaques amb negocis que ens maten?