Madrid és una festa

En una nova paradoxa de la nostra cultura, Palau i Fabre s’estrenarà a Madrid. Fa uns anys va ser a Palerm, però la corrua de teatres públics de Catalunya semblen tenir aversió als dramaturgs catalans, especialment als que no són de la corda (cordeta) del teatre de baixa intensitat que es representa als grans teatrots públics, teatre de la subvenció, clembuteritzat o mimètic de les telenovel·les nostrades. Els clàssics contemporanis, Pere Quart, Espriu, Pedrolo, Brossa o Palau i Fabre, amb comptagotes.

Per aquest motiu, l’estrena al Teatro Español de Madrid de Don Juan, príncipe de las tinieblas, dirigit per Herman Bonnín, amb una companyia de 17 actors, és un gran esdeveniment, i, a més, una mena de justícia històrica, veient que teatres importants de fora valoren el que els oficials d’aquí no són capaços de fer, uns teatres capaços de castigar-nos amb adaptacions de novel·les que són una autèntica tortura.

Don Juan, príncipe de las tinieblas és una versió lliure de les cinc peces del cicle de Don Joan, supervisada pel mateix Palau i Fabre. Aquesta gran producció ha sigut el resultat de la cooperació entre Bonnín i i Mario Gas, director del Teatro Español, el teatre municipal de Madrid, tots dos enamorats de l’obra de Palau i Fabre. Gas va conèixer Palau a mitjans dels seixanta a la cúpula del Coliseum, on el poeta feia una conferència sobre Antonin Artaud, que havia tractat durant els anys a França. Bonnín ha sigut un dels escassos homes de teatre que ha representat les obres de teatre del poeta alquimista, on es concentren alguns dels millors moments de la seva literatura. Palau ha cregut i ha viscut el teatre apassionadament i molt del seu pensament i de la seva millor poesia els trobem en aquests textos gairebé secrets, clandestins fora dels cercles íntims dels incondicionals.

En el marc de la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac –no us perdeu una visita un cap de setmana–, el seu director, Josep Sampera, ens va convocar per explicar-nos tant l’estrena de l’obra a Madrid com les activitats en paral·lel, una gran exposició i un cicle de conferències que l’Institut Ramon Llull ha organitzat al Centre Cultural Blanquerna de Madrid. Per part del Ramon Llull, Josep Bargalló es va mostrar content que el primer gran desembarcament del Llull a Madrid fos amb Palau i Fabre: “Madrid ha de ser un dels altaveus de la repercussió internacional de la cultura catalana”.

Tot molt cordial i saludable fins que una periodista va preguntar per què s’estrenava Palau a Madrid i no a Barcelona, cosa que va provocar una reacció múltiple. El poeta Lluís Solà va recordar la marginació dels grans autors catalans, cosa que no passa en l’àmbit estricte del teatre sinó també a la televisió pública. Gas va respondre que la seva decisió havia sigut exclusivament estètica, sense cap altra intenció: “Jo defenso la meva voluntat de fer-ho i la dels altres de no fer-ho”. Tot i que el teatre públic català hauria de tenir cura del patrimoni del país. L’actriu Montserrat Carulla no va poder ser més explícita: “Se li hauria de preguntar als directors del TNC i del Lliure per què tenen tants dramaturgs catalans arraconats”. Preguntes metafísiques amb respostes impossibles en un país on tothom diu ser nacionalista.