Un trist vodevil

Tothom ha patit desamor. Des de l’adolescència, la porta se’ns tanca als nassos i el cor es fa miques. Quan ets víctima del desamor, sigui perquè t’ignoren, t’invisibilitzen o l’has cagat massa per seguir agradant, et sents com un cadell indefens a la banyera. En canvi, el desamor representa l’etapa més creativa per als artistes. Escrius compulsivament i a sobre el resultat és bo. Chavela Vargas, la dona que va desafiar el destí i va triomfar sobre els seus dimonis, ho diu més bé que jo a En el último trago: “Pren-te aquesta ampolla amb mi i a l’últim glop marxem d’aquí. Vull saber quin regust té el teu oblit, sense posar els ulls a les teves mans. Aquesta nit no et pregaré, aquesta nit te n’aniràs de debò. Que difícil que és haver de deixar-te, sense notar que ja no m’estimes. Els anys no m’han ensenyat res. Sempre caic en les mateixes errades. Tornaré a brindar amb estranys, i a plorar pels mateixos dolors.” Si t’arrenquen l’alegria d’arrel, surt un esvoranc que no cicatritza de pressa. Perquè aquells ulls et continuen burxant el cervell i fas el cor fort quan se t’asseuen al costat i no et miren. Miolaries a la lluna plena. Que estúpids que som quan pensem que seduïm i ens creiem els amos quan només som esclaus. Cal que brindem pels fracassos, els rebuigs i els cops i ballem a ritme de cúmbia. David Bowie –l’artista de la transformació– ens va ensenyar a tots que aprenem més dels errors que dels èxits. Encadenar desamors pot arribar a ser una trista però artística manera de viure. Estimar qui no et vol és com llançar-se al buit sense ales: té la seva gràcia, al principi, però sempre t’acabes estampant contra algun mirall.