Sota la pluja

“El món, mullat, té un altre aspecte. Sembla més bo.” Qui ho diu és Alina, la miliciana amb la “boina ensorrada fins a les orelles” i amb “les botes russes altes fins al genoll”. Qui ho escriu és l’escriptora Anna Murià en un dels contes publicats a la revista Companya el 1937 que dona títol al recull Sota la pluja (Comanegra, 2022) el qual em va regalar una amiga sabent que m’agraden les boines i les botes russes. És un relat sensual, carnal però subtil sobre la trobada sexual entre Alina i un desconegut. La pluja ho podria convertir en amor romàntic però la humitat és la del mite llibertari escrit en el present d’una guerra que tot ho fa semblar més de veritat, des de les passions d’una nit a la revolució. Fa 85 anys Anna Murià va participar en el Primer Congrés Nacional de la Dona, en què les obreres eren majoria. Poques dones accedien a estudis superiors: les nascudes en llits afortunats i amb dits delicats, a tocar el piano, i la resta a embrutar-se’ls a les bobines tèxtils o a casa dels senyors a servir. He recordat el relat quan buscava la veu feminista de Murià en el congrés; hi parlava del paper de la dona en l’alliberament de Catalunya. El que he trobat és el clam unànime de les obreres: guarderies per deixar els infants mentre elles s’embruten els dits a les bobines i ells moren al front. Sota la pluja, Alina és el somni de la dona lliure que m’allunya de l’ideal de les dones del 1937.