El racisme va matar Lucrecia

Collien maduixes al Maresme o tallaven bruc i abastaven pinyes als boscos de la Selva i sovint es trobaven el cotxe amb les rodes punxades i la carrosseria pintada amb un fora negres, que també apareixia en les parets d’alguns pobles on s’anaven aposentant. Parlo de trenta anys enrere –o una mica més– i recordo també l’immens cost de llogar un pis: les immobiliàries deien que els propietaris no se’n fiaven malgrat les nòmines i que la seva olor molestava els veïns. Rebuig pur i dur, aleshores sense camuflatges. I ara? Sobretot va fer mal –però va representar un punt d’inflexió per a la presa de consciència– que una escola concertada negués l’escolarització a una nena. Aquells mateixos dies, en concret el 13 de novembre de 1992, el guàrdia civil d’extrema dreta Luis Merino acompanyat de tres menors d’edat va assassinar a Madrid la dominicana Lucrecia Pérez, de 32 anys i mare d’una nena de sis, que feia un mes que treballava com a minyona en un xalet d’Aravaca; moltes com ella, explotades dins les cases, molestaven quan sortien al carrer. Com s’aprèn el racisme? Perquè el temps no l’ha frenat. Fa poc llegíem que a Saragossa una nena colombiana de deu anys va intentar suïcidar-se a causa dels insults i agressions de les companyes de classe i que un noi d’origen subsaharià fou apunyalat a Santa Coloma de Farners per un neonazi. Els nens l’aprenen dels pares, que l’aprenen de l’entorn i dels discursos tòxics que de forma mesella responsabilitzen la població immigrada de tots els problemes –les injustícies– que el mateix sistema provoca.