Tribuna
Capaços de dir prou
“Quan ens adonarem que continuar pagant perquè ens maltractin no és més que masoquisme nacional i serem capaços de dir prou?
L’opressió nacional es basa sempre en una estructura legal, militar i administrativa amb l’objectiu de retenir un territori en un Estat que no és el seu i no alterar-ne les fronteres. A més de la legitimació de la força legal i policial, es manté un procés estable d’espoli econòmic i una acció constant de desdibuixament de la identitat nacional oprimida per assimilar-la. Quan això s’aconsegueix, ha triomfat l’alienació nacional i, doncs, s’ha esborrat tota diferència amb el poble que té la titularitat de l’Estat i així ja ningú no en qüestiona la situació de dependència.
Si el marc legal és una camisa de força que dificulta que hi hagi descosits, la constitució espanyola, interpretada per la justícia del mateix Estat, penja constantment sobre les aspiracions catalanes en qualsevol àmbit: el benestar, la cultura i la qualitat democràtica. La supremacia de la nació, la cultura i la llengua espanyola sobre la catalana s’hi estableix clarament, ja que només aquestes hi apareixen. Des de la força legal es rebutja, modifica o desfigura cada projecte d’Estatut que arribi dels Països Catalans, entre els quals està prohibit de federar-se. I la desproporció numèrica existent entre els parlamentaris espanyols i els catalans fa impossible qualsevol canvi legal, sense una pressió ciutadana tan determinant que no pugui desoir-se més. La qualitat de la democràcia va fent-se malbé cada dia ja que l’herència del franquisme té un nombre important de beneficiaris a la societat espanyola del segle XXI, no sols en l’aparell estatal, sinó en la mentalitat i el sistema de valors d’una part no petita de la ciutadania: “a por ellos, oé”, “en español, que estamos en España”, etc.
Només el rebuig, la nosa, la necessitat de persecució que els provoca la simple existència d’una llengua nacional diferent de la seva, ja constituiria un motiu prou sòlid per voler deixar de pertànyer a un Estat que ens maltracta legalment. Si Espanya pot emprar aquí la seva llengua arreu, però nosaltres no podem fer el mateix amb la nostra allà, no és estrany que bona part de les agressions a l’ús del català i de les pràctiques supremacistes tinguin com a protagonistes funcionaris públics, de paisà, amb bata blanca, amb toga o uniformats. En un Estat democràtic de debò, la fiscalia hi hauria d’actuar d’ofici, combatent aquestes pràctiques colonials. I no és creïble que el govern espanyol reclami a Europa el que ell nega a Espanya. Un altre dels instruments d’agressió és negar la unitat de la llengua i dividir conscientment l’idioma, perquè la fragmentació ens afebleixi: “En Formentera no hablais catalán, hablais formenterés”... La minorització del català és un fet, la substitució idiomàtica avança sense aturador i s’imposa l’espanyol com a idioma no sols de prestigi, sinó com a llengua de la normalitat quotidiana: des de TV3 fins als jutjats, de la caserna de la Guàrdia Civil a Catalunya Ràdio, del CAP de no sé on a la informació per megafonia en un vagó qualsevol del servei de Renfe. El seu èxit es produeix quan la població autòctona ho admet, amb resignació o amb naturalitat, atès que els que haurien de fixar un model d’ús de la llengua, des de les institucions i el seus instruments, no ho fan. Si hi ha tertulians que no parlen català i personatges a les sèries que tampoc, per què cal estranyar-se que hom no usi el català en qualsevol altre àmbit?
Finalment, l’agressió econòmica contra el benestar de la societat catalana és permanent i creixent: espoli fiscal estratosfèric, incompliment estructural d’inversions pressupostàries, estructura radial dels transports i les comunicacions per connectar amb Madrid i desconnectar-nos entre nosaltres. I, mentrestant, allà abaixen impostos i mantenen plans d’ocupació sense treballar perquè pagar i treballar ja ho fem nosaltres, mentre aquí els sectors socials més desafavorits les passen magres, hi ha famílies que no arriben a final de mes, joves sense feina ni futur i gent gran dependent sense l’atenció que els cal. I una minoria de catalans que fan negoci amb la dependència nacional. Quan ens adonarem que continuar pagant perquè ens maltractin no és més que masoquisme nacional i serem capaços de dir prou?