De set en set
La pel·lícula que mai veurem
Avui torna a ser 20-N. I tornem a constatar que el franquisme sociològic segueix viu encara, incrustat a les altes esferes de l’Estat, aferrat a les ments i actituds d’alts comandaments policials, judicials i polítics. Com s’explica, si no, que la comissaria de Via Laietana, que va ser escenari de tortures i tota mena de crims contra la humanitat, segueixi essent la prefectura superior de la policia espanyola a Catalunya?
Amb el suport de les entitats memorialistes, aquesta setmana l’activista Carles Vallejo s’ha querellat contra els policies que el van torturar a Via Laietana durant setmanes a principis dels anys setanta. I ho ha fet amb noms i cognoms, acollint-se a la nova llei de memòria democràtica. Serà una altra prova del cotó –fins ara totes fallides– de la cultura democràtica de l’Estat espanyol; veurem si compleix amb la seva obligació d’investigar els crims de lesa humanitat, condemnar els seus responsables i reparar així les víctimes que fa 47 anys que ho esperen.
Fa poques setmanes es va estrenar la pel·lícula Argentina 1985, protagonitzada per Ricardo Darin, que relata de manera brillant el judici contra la sanguinària dictadura militar de Videla, un judici èpic que va condemnar a cadena perpètua els militars que havien comès crims atroços de lesa humanitat. Una pel·lícula que Espanya no podrà fer mai. O sí: només en una utòpica ficció en què els franquistes s’asseuen al banc dels acusats. I en què qualsevol semblança amb la realitat serà, òbviament, pura coincidència.