Opinió

Tribuna

Altres històries, altra memòria

“Tantes coses que mai no se sabran. Totes les històries (la mateixa història) estan plenes de forats. Els documents, les imatges i la memòria transmesa sempre són una part

A Les années Super 8, film que Annie Ernaux i el seu fill David Ernaux-Briot han construït a partir de les imatges rodades entre el 1972 i el 1981 per l’aleshores marit de l’escriptora, aquesta afirma a través de la seva veu en off: “Convertit en director de cinema, Philippe Ernaux va retenir, llevat de comptades excepcions, aquest rol que jo li vaig deixar sense dir ni piu perquè temia malmetre l’equip i potser també a causa del repartiment de les tasques per gènere establert a l’inici de la nostra vida en comú.”

Vaig pensar en Les années Super 8 i concretament en el fet que les seves imatges amateurs (que tant mostren la vida domèstica com els viatges dels Ernaux) va filmar-les un home, sense que l’esposa s’atrevís a agafar la càmera, mentre, fa uns dies, visionava La cuina dels homes, el documental de Sílvia Subirós (Figueres, 1983) que podria presentar-se com un relat sobre el Motel Empordà fundat pel seu avi, Josep Mercader, i continuat pel seu pare, Jaume Subirós, i els tres germans de la directora; però que, de fet, està concebut des d’una pregunta (“Per què no em van dir si volia posar-me a la cuina del restaurant?”) que du Sílvia Subirós a explorar en la història anònima de les dones de la família, començant per l’àvia Anna Baret, de la qual quasi no sap res (poca cosa més que va morir de càncer als 44 anys, molt abans que ella nasqués) i que observa com una presència enigmàtica en imatges filmades per l’avi.

Josep Mercader, doncs, també filmava l’esposa i les filles (Anna Maria i Lídia) en la vida familiar i viatgera. No sortia a les imatges, com Philippe Ernaux; com, posem per cas, l’avi de Núria Giménez Lorang, que va construir una ficció, “My Mexican Bretzel”, a partir de les bobines trobades. Els homes, burgesos, com els únics usuaris de la càmera com una ocupació privada, lúdica, mentre desenvolupaven una carrera professional aliena a les dones. Què hauria filmat Annie Ernaux, que, en tot cas, aleshores ja escrivia, d’amagat, i treballava com a professora de literatura, cosa que la feia sentir estranya en les reunions familiars extenses perquè era l’única dona que no era mestressa de casa? “Què hauria filmat l’àvia si ella hagués fet servir la càmera?”, es pregunta Sílvia Subirós pel que fa a Anna Baret, que no només no va “entrar” a la cuina del Motel, sinó que ni tan sols apareix en la fotografia de la inauguració de l’establiment. On era?

Treballant amb imatges d’arxiu, com he dit, Sílvia Subirós també traça la història del Motel Empordà, tan lligada al seu avi, el cuiner que, l’any 1961, va assumir la direcció d’un motel als afores de Figueres on es parava a menjar multitud de gent que venia de França, o hi anava, fins que, amb la construcció de l’autopista, va reconvertir el restaurant (donant-li una categoria i un refinament afrancesat amb el qual es diu que va entrar la modernitat culinària a l’Estat espanyol) comprant el negoci als propietaris suïssos amb els beneficis dels 3.000 entrepans venuts cada dia al Motel Frontera llogat a la Jonquera. La història d’un home d’èxit que, mort també prematurament d’un atac de cor als 53 anys, va començar a treballar d’adolescent a l’Hotel de França, de Portbou. Allà hi era Josep Mercader quan Walter Benjamin s’hi va hostatjar el 26 de setembre, del 1940, i s’hi va suïcidar en saber que seria retornat a la França ocupada pels nazis: “L’avi va cuinar l’últim sopar de Walter Benjamin?”, es pregunta la directora.

Tantes coses que mai no se sabran. Totes les històries (la mateixa història) estan plenes de forats. Els documents, les imatges i la memòria transmesa sempre són una part. Per què les filles de Mercader tampoc van entrar a la cuina d’un negoci que, mort el pare, va regentar Jaume Subirós? Aquest, que va començar a treballar-hi als 11 anys fent de noi dels encàrrecs, s’havia casat amb Anna Maria Mercader, a la qual la filla li explica que el pare es va sorprendre quan li va preguntar per què no li havia dit per fer de cuinera. “No hi devia pensar. Ai, no ho sé. Potser perquè eres una noia?”, comenta la mare. Doncs això mateix. Sílvia Subirós no va heretar l’ofici de l’avi, però sí la seva afició pel cinema, que les dones van ocupant per construir altres històries, una altra memòria. Com també hi ha dones que han arribat a ser xefs de restaurants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.