Indefensió apresa

Fa un temps vaig assistir a un espectacle de circ en que un domador de puces feia una actuació estel·lar en que deixava bocabadats a petits i grans. L’artista tenia a un grup de puces dins d’una campana de vidre i donant un cop a la base les feia saltar. Entre el silenci encuriosit i escèptic del públic es podia escoltar nítidament com les puces anaven picant sorollosament amb la part superior de la campana de vidre, alguna de les més intrèpides s’hi deixava la vida. En la mesura que avançava l’espectacle cada cop se sentia menys l’espetec de les puces contra el sostre de vidre, no pas perquè s’anessin morin totes, sinó perquè poc a poc anaven aprenent a saltar fins a una distància ajustada a la campana que les empresonava. El final de la funció va ser èpic ja que l’entrenador de puces va treure la campana i el públic, entregat, vam poder veure com les puces saltaven alegrement una vegada i altra sense sortir de la zona delimitada per la campanya de vidre, ara ja absent. L’ensinistrador, entre aplaudiments i visques entusiastes del públic, havia aconseguit domesticar a un grup de puces, que havien après fins a on podien saltar i un cop après jo no saltaven més enllà encara que poguessin fer-ho.

Aquestes puces, originàries d’una història que no és verídica ni inventada per un servidor, eren captives sense saber-ho d’un mecanisme psicològic que es diu “indefensió apresa”. Per assaig i error, via reforç negatiu, aprenem què podem i què no podem (o fins a on ens és permès i partir d’on no ens és permès). Un cop après, integrem la creença “no puc” en el nostre marc mental intern i des d’aleshores deixem d’intentar-ho per evitar la frustració d’experimentar que no podem o de rebre el reforç negatiu de qui no ens ho permet.

Ves que els catalans no siguem les puces i el poder judicial espanyol i la majoria dels seus jutges els domadors que ens volen domesticar, via escarment, perquè creguem que no podem i deixem d’intentar-ho.