Sedició i drets fonamentals

Fa menys d’una setmana en un article concloïa dient: “[...] tant pel seu origen franquista com perquè es va fer amb un «bloc normatiu preconstitucional» dubtosament democràtic (que després va passar a ser «constitucional» sense canvis essencials) la «democràcia» espanyola presenta defectes substancials que l’allunyen de qualsevol ideal”. La justícia, sobretot en els cossos d’elit, és un dels camps pitjors.

Per això, davant dels possibles canvis en el Codi Penal (CP) espanyol, i sense saber el seu abast final, la pràctica totalitat dels experts que n’han parlat s’han cobert les espatlles amb “la nota a peu de pàgina que tard o d’hora acaben inserint i que diu que bé, que tot plegat també dependrà de la interpretació dels jutges”, ens recordava Marta Rojals. Però hi ha més coses. Si s’agafen, per exemple, els dos articles (sobre la sedició i sobre els desordres públics agreujats) que més han piulat la gent d’ERC, de Joan J. Queralt, es veu que, a part de la ja esmentada, fa dues advertències més. Diu: “Així i tot, la reforma de la llei permet l’esperança d’un punt i a part”; només l’esperança, res més. I acaba: “La modificació del CP en matèria de desordres públics sense una, ja que no derogació sí allisada de la Llei Morrió, de poc servirà. No sigui cas que sortim del foc del Codi Penal i caiguem en les brases de l’arbitrarietat administrativa legalitzada.”

A ‘Menys penes, més amenaces’, Ferran Requejo feia unes primeres reflexions sobre la proposició de llei orgànica, i mostrava alguns aspectes essencials. Primer, als països europeus només hi ha un delicte contra l’ordre constitucional, anàleg a la rebel·lió; en canvi, “el delicte de desordres públics està supeditat a l’exercici dels drets i llibertats dels ciutadans”, cosa que no passa en la proposició esmentada. Altrament, la regulació d’aquest delicte que fa la proposta “xoca greument amb l’exercici de drets i llibertats fonamentals” i no és “congruent amb l’enfocament jurídic d’altres democràcies europees”. Finalment, la proposta no significa cap “desjudicialització” de la repressió i del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol i, per tant, “acceptar l’actual redactat [...] és legitimar la mala qualitat de la democràcia espanyola”.

També crític es manifestava Gonzalo Boye (Són els fets el que importa) mostrant que “la tècnica legislativa és pobra, més aviat dolenta i [...] serà el caldo de cultiu per a una sèrie de procediments que l’únic que aconseguiran és restringir, més encara, alguns drets fonamentals, penalitzant com a delicte conductes que ja estan sancionades, en l’àmbit administratiu, en l’anomenada llei mordassa”, amb la possibilitat que uns mateixos fets puguin ser sancionats en dues jurisdiccions diferents, administrativa i penal, cosa que els tribunals europeus –el TJUE (Tribunal de Justícia de la UE) i el TEDH (Tribunal Europeu de Drets Humans)– consideren inacceptable. I acaba: “Acceptar que el que es va fer l’octubre de 2017 era delicte i que la solució passa per una derogació” és “comprar el relat del contrari i rendir-se davant aquest”, quan cal defensar que votar “mai podrà ser delicte, ni abans ni ara”. “Són els fets els que no són delictius, el nom que els donem no importa, com tampoc importarà a Europa.”

Més dur ha estat Josep Costa, antic vicepresident del Parlament, quan diu: “ERC no només ha renunciat a l’exercici efectiu de l’autodeterminació [...]. No només ha promès [...] que mai més intentarà fer la independència sense el permís [de l’Estat]. També ha decidit unilateralment impedir o fer més difícil que ho puguem fer els que pensam que és l’única manera d’arribar a tenir un Estat català independent.” No oblidem el que deia Josep Casulleras: “La reforma del CP no és l’amnistia: obre una solució per als ex alts càrrecs, però deixa a la intempèrie la base del moviment independentista”, sobretot la més activista i mobilitzada.

I com advertia Aleix Renyé en un tuit recent: “Doncs què voleu que us digui, per mi independència sí que és sedició, rebel·lió, insubmissió, revolta, desobediència, etc., fins a aconseguir instaurar una nova legalitat pròpia. Però, eh, què sabré jo, pobre de mi...”