Opinió

De set en set

L’efecte buscat

27 de setembre de 1991. Trenta-un anys enrere era una de les primeres vegades que es va portar a votació del Parlament “el dret a la independència de Catalunya”. Ho va fer ERC i només hi van donar suport els diputats republicans Josep-Lluís Carod-Rovira, Àngel Colom i Miquel Pueyo, protagonistes d’una imatge icònica alçats, sostenint la proposta de resolució quan votaven a peu dret. Van ser els únics a donar el sí a un text on es recollia el “dret democràtic a la independència política” de tots els pobles europeus, “entre els quals, el català”. Va ser una de les primeres, però no l’única vegada que es debatria la independència sense conseqüències. Fins a arribar a l’anomenat procés ningú havia fet massa cas dels debats del Parlament, sobirà. Hauria de ser la normalitat d’una cambra com un espai de debat i diàleg lliure de pressió. En els darrers anys, però, tot allò que s’hi presenta és susceptible d’acabar als tribunals, condicionant-ne l’activitat diària. El Superior de Justícia de Catalunya absolia ahir l’expresident del Parlament Roger Torrent i els membres independentistes de la mesa de la cambra de desobediència al Tribunal Constitucional per haver tramitat resolucions de reprovació sobre la monarquia i l’autodeterminació. El tribunal desvincula els textos del procés i sosté que no hi havia un mandat clar i específic del TC. És el pronunciament esperat, però, fins a arribar-hi, Torrent i els membres de la mesa han hagut d’asseure’s al banc dels acusats. I l’efecte pervers buscat és que, per estalviar tràngols com aquest, es limitin els debats al Parlament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.