No és Polònia, no és Turquia

La violència té moltes formes, no només física, com també les té la repressió i no només es dona a la Xina, l’Aràbia Saudita o Qatar. Ni en règims totalitaris, també en països que tenen penjada l’etiqueta de demòcrates perquè cada quatre o cinc anys hi ha eleccions, com seria el cas de Turquia, Polònia i també Espanya. Sí, també Espanya, i no només per la violència exercida l’1-0, sinó per coses com ara la sentència del seu alt tribunal, el Suprem, avalant la condemna contra la Universitat de Barcelona (UB). La sentència prohibeix a la UB comentar allò que Amnistia sí que va condemnar: la sentència contra el procés. Els magistrats asseguren que la universitat no es pot emparar en l’autonomia universitària per emetre opinions polítiques. Això és desjudicialització? Una democràcia que prohibeix a una universitat expressar-se en un manifest és democràcia? Per mi, no. Ni democràcia plena ni democràcia defectuosa. La democràcia és democràcia i un estat perquè convoqui eleccions cada quatre anys no vol dir que ho sigui ni que Espanya hagi deixat el franquisme enrere. El règim continua, però amb la poteta enfarinada, com el conte del llop i les cabretes. Això passa a Espanya, però aquí, a casa nostra, a Catalunya la setmana passada vam assistir també a un greu episodi de repressió i no de la policia espanyola. Va ser en el judici pels 11 de la subdelegació de Lleida. Sis mossos per un cantant de rap emmanillat, Pablo Hasél, que fa dos anys que és a la presó per cantar les veritats sobre el Borbó, allò que mitjans internacionals han dit però un cantant no pot dir, ni tampoc al Congrés, on et criden l’atenció per dir “corrupta” a la monarquia i el comentari és esborrat del diari de sessions per evitar que quedi escrit.