Cinema en andorrà

A Andorra, com a Catalunya, és complicat veure cinema en català. L'oferta és reduïda, orientada al mercat infantil i a més, necessita de diner públic per tirar endavant. Fins i tot per als amants dels números, de les proporcions i dels 'apartheids' lingüístics salta a la vista que la presència del castellà al cinema no s'adiu amb la realitat lingüística de Catalunya. El mercat sobrevalora la llengua castellana i ho fa senzillament perquè és més barat. Al capdavall, el doblatge al castellà es farà igualment perquè el reclamen a Conca o a Valladolid mentre que doblar al català costa uns diners que la indústria, si pot, s'estalviarà.

És prou conegut el discurs segons el qual viure en un país bilingüe és gairebé com viure al paradís. Dominar dues llengües és, segons el que defensen aquest discurs, un tresor inigualable del qual n'hem d'estar profundament orgullosos. Normalment però, els que defensen aquest discurs no només no el practiquen, sinó que a més, són perfectament conscients que fan trampa.

El cas del cinema és una bona mostra d'aquesta trampa. L'essència del bilingüisme radica en la capacitat de poder triar segons les conviccions de cadascú. Garantir-ho és la tasca dels governs. També ho és, arribat el cas, finançar-ho. Els governs d'Andorra i de Catalunya fan bé de sumar esforços per aconseguir ajustar el mercat a la demanda social. Perquè és molt fàcil ser liberal quan el teu mercat té tres-cents o quatre-cents o cinc-cents milions de clients potencials, però és un deure ser intervencionista quan el que està en joc és el manteniment de la teva veu i la teva llengua.