Ni estat, ni llengua...

Cent mesures pel català són moltes mesures i està molt i molt bé publicar-les. Està molt bé que el govern les impulsi i està molt bé que no sigui cosa del Departament de Cultura o de la direcció general de Política Lingüística. Està molt bé la visió ampla i recordar l’aranès i la llengua de signes. També està molt bé que vingui de tots els departaments i que a tots els afecti i comprometi. I també està molt i molt bé que dimarts, que volien aprovar-ho, fessin el Consell de Govern des de l’Institut d’Estudis Catalans. Fons i forma, que diria aquell. Soc dels que pensen que sense estat no hi ha llengua i que sense un estat propi que el defensi i l’imposi al territori, el català no resistirà tres segles com ha resistit. Soc dels que pensen que amb un estat com l’espanyol manifestament i visceralment contra la llengua catalana és un miracle que sobrevisqui. Des d’ahir estic molt més tranquil. Són els 33 folis El català, llengua de país, que conté les 100 mesures. Llegir-lo m’ha entrat com milers de litres d’infusions de til·la i valeriana. Hi ha tanta profunditat! Hi ha tanta idea nova! Hi ha tant pressupost al costat de les iniciatives! No vull fer-li ni una mica de spoiler. Res. Ho descobreixin vostès mateixos! Entrin a Gencat i llegeixin! No trigaran a fer-s’ho a sobre de riure com ja se l’hi deuen haver fet els de l’oficina de l’espanyol d’Ayuso, encara que ja no tinguin Toni Cantó, que quan ho llegeixi també s’ho farà a sobre. De riure.