Illa, la renovació de l’independentisme

Tal com estan les enquestes i vista la manera en què tots els partits independentistes s’entesten a desmobilitzar el seu electorat, el màxim a què pot aspirar alguna sigla independentista en les pròximes eleccions –siguin quan siguin– és a ocupar la vicepresidència del futur president Illa. Un segon nivell en l’executiu pel qual (facin apostes) entraran en dura competència –i, per tant, en subhasta a la baixa– els líders electorals d’ERC i JxCat. En qualsevol cas, la qüestió és que Salvador Illa té tots els números per esdevenir president al final del cicle independentista, de la mateixa manera que Pasqual Maragall ho va ser en esllanguir-se el llarg itinerari pujolista.

En les eleccions del 2021 uns 600.000 independentistes es van quedar a casa i, si no hi ha grans canvis, aquesta abstenció diferencial s’accentuarà i actuarà la tendència en favor del PSC. Però això, per greu que sembli a qualsevol partit, també serà decisiu per a la renovació dels lideratges que reclama el conjunt de l’independentisme no professional. En aquest sentit, el fet és que, passi el que passi, l’independentisme social és lluny de l’abisme polític i tot indica que mantindrà l’hegemonia entre les classes mitjanes d’aquest país. Les bases, per tant, es mantenen inalterades i amb una articulació intacta que, simplement, està passant per un reflux –conjuntural– de la mobilització.

No som al 1715, ni al 1940. Ni la nació política ha estat derrotada, ni l’unionisme és capaç de generar una proposta viable i atractiva. Les estructures socials del vell catalanisme i el nou independentisme continuen allà, dempeus, en espera de connectar amb els nous lideratges que aplicaran estratègies que, òbviament, tindran en compte els errors del passat. El cicle va de baixada, no ho nego, però tocarà fons més aviat que tard i allà estarà el president Illa per recordar-nos-ho.