De reüll
Drets que s’han de pagar
Il·lusions, somnis, històries, farses, obrepcions, boles, faules, cançons i cançonetes, camàndules, galindaines, falòrnies, falsedats, fal·làcies... Cada minut de la nostra vida n’està ple. Vivim en l’era de la xerrameca i la verbositat. Les xarxes han empès els mitjans per un penya-segat de difícil retorn. I mentre els mitjans viuen l’agonia d’un suïcidi involuntari sense xarxa, on són els guardians de la llibertat? Els guardians del dret a la informació veraç? On són aquells que haurien de preservar el dret a la lliure informació?
La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea recull el dret a rebre i a donar informació veraç; també el recull la Constitució Espanyola, i l’Estatut fa referència al dret a la informació des de diferents àmbits com a garantia de la ciutadania per fer el control dels poders públics. Però no només això, no hi pot haver participació sense informació veraç i de qualitat. No hi ha transparència sense informació veraç i de qualitat. I qui dona informació veraç i de qualitat? La dona qui pot. I només pot aquell que té els mitjans econòmics per pagar professionals que no hagin de respondre als interessos de ningú més que la ciutadania, també coneguda com a lector (en abstracte). El dret a la informació veraç i de qualitat, com tot, s’ha de pagar.