La Llucieta

No estan datats. Es titulen Siluetes femenines i es guarden a l’Arxiu de la Bisbal d’Empordà. Són 12 poemes inèdits de Llucieta Canyà (1901-1980), “representant del feminisme catòlic més conservador”, segons la defineix la Viquipèdia. La saviassa comença així: “Perquè ha llegit quatre llibres de ciència i ha fet quatre viatges a París, esguarda l’altra gent amb insolència com si se la mirés des d’un quint pis.” La van mirar amb altivesa? Ella que no es va exiliar al castell de Roissy-en-Brie com Anna Murià i Mercè Rodoreda. Quan Rodoreda l’entrevista el 1934 i li demana per la dona feminista, la Llucieta Canyà li respon “que ho pot ésser conservant tota la feminitat”. El 1988, Anna Murià contribueix a deixar-la arraconada quan la defineix com poc més que una noia eixerida, que es feia notar i escrivia articles feministes segons la mentalitat d’una catalanista conservadora. La defineixen com a tèbia, moderada, però tant escriu a favor de cases socials per a les dones, del sufragi femení, com de creps i de velluts. Definida, massa. I amb la definició hi ha el prejudici. Vet aquí perquè se la menciona sempre de passada en les llistes d’escriptores dels anys trenta, de puntetes, com caminen les senyoretes. Però també és la definició del feminisme, abans i ara, que no cal que sigui “d’ulleres negres i levita”, com escrivia la bisbalenca, sinó que també es pot aixecar la pancarta des dels talonets i el vestit rosa.