La fi de la policia de la moral

Costa mantenir l’optimisme quan segueixes les notícies del món. De fet n’hi ha ben poques per a l’esperança, per això és tan important aferrar-nos i compartir aquelles que obren una petita escletxa enmig de tanta foscor.

I per això crec que avui cal que mirem a l’Iran.

Mahsa Amini era una jove kurda de tan sols 22 anys que va morir aquest setembre en mans de “la policia de la moral” després de ser detinguda i torturada a Teheran perquè no duia el hijab ben posat.

El funeral de la Mahsa a Saqez (al Kurdistan iranià) va marcar un punt d’inflexió en les protestes que s’han estès arreu del país, liderades per milers de dones, sobretot joves, que s’han tret el hijab o tallat els cabells en senyal de protesta. Al moviment iniciat per les dones del país i precedit per moltes que són a la presó o que hi han estat o que han hagut d’exiliar-se, en aquesta ocasió s’hi han sumat molts homes, en una mostra de desafiament al règim encapçalat pel líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei. En les protestes, però, hi ha hagut centenars de persones mortes per la policia.

Aquesta lluita als carrers que s’està produint a l’Iran ha obert una esquerda en un règim que ara sembla que està buscant alguna sortida per frenar la ciutadania, fent alguna acció simbòlica. I ahir, diumenge, es va anunciar que el règim iranià havia decidit suprimir la policia de la moral, la responsable de la mort de la Mahsa. Un cos policial encarregat de controlar la vestimenta (bàsicament) de les dones, en consonància amb els criteris imposats per la República Islàmica.

Dissoldre aquest cos que ha institucionalitzat la violència d’estat, evidencia un petit triomf de les dones.

El problema és que tot indica que és una estratègia de distracció del règim dels aiatol·làs liderats per Ali Khamenei (màxima autoritat religiosa) a tall de concessió, per intentar frenar una protesta popular que des del 16 de setembre els ha posat contra les cordes. Una tàctica perquè l’embat popular afluixi i no moure’s del paradigma del règim, sobretot en relació amb la violència estructural que pateixen les dones, però ara fent-ho d’una manera més velada. Una perversió en tota regla que es desprèn de les paraules del fiscal que afirma que caldrà continuar mantenint el control sobre la vestimenta de les dones, per seguir amb la doble moral que té l’Estat a l’hora de legislar sobre temes relacionats amb les dones. En resum, seguir controlant-les i humiliant-les.

No podem oblidar el retrocés de drets i llibertats que han patit les dones iranianes en les darreres dècades. De fet, ara, davant la llei, les dones valen la meitat que els seus marits, i per exemple per sortir del país necessiten el permís d’ells.

Aquestes protestes han estat liderades per elles, en un país on és asfixiant ser dona per les polítiques patriarcals de la República Islàmica. Ara les protestes s’han estès entre la població i, tot i la duresa de la repressió policial que estan patint (segons l’ONG Iran Human Rights, 448 morts, 2.000 detinguts i 6 condemnades a mort), les protestes no s’aturen, i entonen càntics de “Mort al dictador” o “No volem una república islàmica”.

L’Iran és el clar exemple que un país que limita els drets i les llibertats de les dones mai serà un país democràtic ni lliure. Perquè els drets de les dones són un indicador directe de la salut democràtica dels països.

Mahsa Amini ja s’ha convertit en un símbol de l’alliberació de les dones iranianes però també de tota la ciutadania que vol posar fi al règim. Tal com criden a les manifestacions o a les nits des de les finestres de casa seva, “Això no és una protesta, això és una revolució!”.