Pedaços

Vet aquí dues accions de govern que demostren que les coses essencials no s’han fet bé, aquests últims anys. La primera. Que hagi de declarar l’esport i l’activitat física com a béns essencials per reforçar l’impacte positiu d’aquestes pràctiques en la millora de la qualitat de vida i la salut física i mental de les persones, no deixa de ser simptomàtic que no anem bé. Vull dir que si el govern ens ha de dir que hem de fer esport per estar bé, és que realment no n’estem, de bé. Però per mala salut, la de la llengua. I aquí l’altra acció a la desesperada per contenir l’hemorràgia. Sí, parlo del català. Perquè ara, de pressa i corrent, els inquilins de torn de plaça Sant Jaume, han de destinar recursos, energies i esforços a una qüestió en què als anys vuitanta ja s’havia posat fil a l’agulla. Què ha passat, doncs? Per què el català ha retrocedit a tots els àmbits, arreu? Comptat i debatut, però, no cal anar tan lluny. Vull dir que no cal que busquem els responsables perquè la culpa és nostra. Hem sigut massa permissius. Ens hem volgut fer els simpàtics i hem pensat que no calia, que no valia la pena, que el català ja és la nostra llengua, la d’aquí, i hi serà, com hi ha sigut sempre... I ens hem limitat a fer allò tan propi d’aquest país que és no valorar allò que és nostre, el patrimoni propi, no donar-li importància. I així ens ha anat com a país. I la llengua, allò que ens dona sentit com a poble, és el bé immaterial més important que ens han llegat els nostres avantpassats. Sobretot aquells que van haver de sacrificar les seves vides perquè nosaltres el poguéssim tornar a escriure i a parlar. No s’ho mereixen. Ni ells ni les futures generacions. En català, tenim un verb que il·lustra ben bé aquesta acció de govern plena de bones intencions però sense garanties que acabi reeixint. Una acció que té a veure amb la intenció d’arreglar una cosa espatllada, que no acaba d’anar bé, sense aconseguir reparar-ho del tot. Apedaçar.