opinió
Viure més d’una vida
Els cossos de Gerti Krcmarik i dues dones més són al camí de les Vinyes de Vila-sacra
Viure més d’una vida. Una frase d’aquelles per agafar embranzida quan ni alè et queda diu que “tots tenim dues vides i la segona comença quan t’adones que només en tens una”. Les més d’una vida viscudes dona títol a l’obituari de Gerti J. Janss (Barcelona, 1933 - Phoenix, Arizona, 2020). Filla del cirurgià i traumatòleg Francesc Jimeno i Gerti Krcmarik, tenia poc més de cinc anys quan els seus pares van formar part del personal sanitari de l’hospital militar que hi havia al monestir de Sant Esteve de Banyoles durant la Guerra Civil. Gerti Krcmarik era una artista nascuda a Àustria el 1911 però col·laborava en les tasques sanitàries, segons s’explica a l’últim volum dels Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles. En una foto amb el marit l’estiu del 1936, se la veu somrient, amb uniforme blanc impol·lut, amb la còfia pertinent, però també sabates de taló, creuant les cames, com una actriu. A la foto de la necrològica de la filla hi veig una certa semblança amb la mare. La mateixa cara rodona, ulls petits i vius, i el mateix somriure. Llegeixo en el recordatori que la doctora Gerti J. Janss “tenia un somriure que començava als ulls, queia al cor i aterrava als llavis”. Entre altres mèrits professionals destaca que va impulsar les urgències a Dakota del Sud i durant molts anys va ser l’única al·lergòloga i toxicòloga de la regió. Es va casar i va tenir sis fills –Anna i Gerta també són metgesses– i 20 nets. Recordava la mort de la mare com un acte polític de represàlia. “El 6 de febrer del 1939 a Vila-sacra hi havia un caos indescriptible (...). Per ordre de Líster i André Marty, tot el personal de l’hospital (21 homes i 3 dones) va ser traslladat a un camp de blat de moro prop del riu Muga i massacrat en bloc. La dona del director de l’hospital va ser assassinada personalment amb un revòlver disparat entre els ulls pel major Trigo, ajudant de Líster. Els cossos dels homes van ser enterrats en una fossa comuna i coberts amb uns quants pams de terra, i els de les tres dones, en una altra tomba no gaire lluny, a prop d’un arbre.” Així ho explica Carlo Penchienati, comandant de la companyia italiana del batalló Dimitrov, a I giustiziati accusano (1965). Me’l fa arribar Josep Maria Casals Dalmau, net de Josep Casals Tarragó, del grup de l’hospital de Banyoles assassinats a Vila-sacra. En el text nord-americà de recordatori a Gerti J. Janss es destaca que va transmetre als fills l’orgull de l’herència. Miro el somriure de la Gerti mare i penso si encara hi és, amb dues dones més, de qui desconec els noms, sota un arbre prop d’un camp de blat, al camí de les Vinyes de Vila-sacra.