6 de desembre: oportunitat perduda

El que podia haver estat una manifestació multitudinària contra les limitacions de la Constitució Espanyola i les interpretacions esbiaixades, interessades i restrictives que en fan els poders de l’Estat es va convertir, aquest dimarts, en un fallit aplec d’uns pocs milers de persones a la capital catalana. El motiu de la minsa capacitat de convocatòria de l’ANC és fàcil d’endevinar: la deriva recent del que havia estat una entitat capaç d’organitzar les mobilitzacions polítiques més grans d’Europa, que actualment està més entestada a prendre partit en les lluites internes de l’independentisme que a generar un discurs transversal que interpel·li tota la societat catalana i projecti la causa de la independència portes enfora. Segons va explicar a la premsa un vicepresident de l’Assemblea, la protesta era “contra l’Estat i la Generalitat” i, així, és clar, tornem a les marxes independentistes d’anys enrere, quan aquest era un moviment minoritari i malcarat. Es podria haver parlat d’autodeterminació i dels articles 2 i 8 de la carta magna espanyola, els que tracten la “indissoluble unitat” i l’exèrcit com a garant de “la integritat territorial”, però es va parlar de “desordres públics agreujats” per presentar la derogació del delicte de sedició com una derrota. Que les manifestacions “contra la Generalitat” no hagin estat una realitat fins que un determinat partit ha sortit de la mateixa Generalitat resulta, si més no, sospitós. Quan una entitat pretesament transversal centra els esforços a manifestar-se contra una part de l’independentisme és evident entra en una deriva autodestructiva. És una llàstima perquè no necessàriament hauria d’haver estat així. Des de Madrid, en canvi, la comoditat és total: la pressió al carrer, afeblida, dirigida al govern català. A Pedro Sánchez, en canvi, ni tan sols li han xiulat les orelles.