Racisme ‘futbolero’

Fa temps, potser des de sempre, que el futbol ha esdevingut per a molts el perfecte camp de batalla on anorrear l’enemic. Ni competicions esportives, ni enfrontaments en positiu per comprovar quin és el millor equip amb la pilota. No. El futbol com a esbudellador d’emocions i passarel·la perfecte d’insults, crits i amenaces contra un rival que voldrien més que vençut, humiliat, destrossat, anihilat. Davant d’una pressió tan gran de sentiments, és comú que davant partits com el de dimarts entre les seleccions del Marroc i Espanya que va esborrar d’un cop de ploma l’orgull de la roja –potser perquè anava de blau cel?– les celebracions per la victòria marroquina s’hagin interpretat com atacs imperdonables a un escut, a una bandera i a tot un país. Posats a fer, hi ha hagut hiperventilats que han exigit posar fre a determinats festejos que poden afectar la “gloriosa” i mai prou “enaltida” unitat nacional. Vaja, o vas amb la selecció més enllà de quin sigui el teu origen o el dels teus familiars o suspens l’examen de bon espanyol. I no només això, sinó que la teva traïció davant la mà que t’ha donat menjar et fa digne candidat d’encapçalar la llista de futurs expulsats perquè no t’has adaptat a les normes de la teva nova llar.

Dimarts, en aquesta realitat paral·lela que és Twitter però que sovint s’hi aproxima molt, l’expressió “Leña al moro” va encapçalar el trending topic durant moltes hores, però no va ser l’única, perquè també van ocupar posicions avançades el comodí “Franco”, que mai decep, o el “guarden las carteras”, vinculant el col·lectiu marroquí amb la delinqüència. Llibertat d’expressió, en diuen. També hi van haver convocatòries posteriors al partit de la ultradreta espanyola per anar a “defensar els carrers d’actes vandàlics i violacions”. Res de nou. El racisme més ranci que torna a treure la poteta a la mínima ocasió i que es riu dels esforços per vendre de cara a la galeria un país integrador i acollidor que sap superar les diferències i respectar els contraris.