De set en set
Un món millor
Serà la culminació d’una preciosa reparació si, com va anunciar el director del MNAC, l’exposició antològica de Mey Rahola acaba viatjant l’any que ve a Lió, la ciutat on va exiliar-se després de la Guerra Civil aquesta fotògrafa de qui durant anys no hem sabut res i que va concebre, amb les seves imatges, un món millor, on encara es respectés el poder regenerador de la felicitat enfront del sacrifici extenuant pregonat des de l’altar o la cadena de muntatge. Potser qualsevol fotografia ja comporta una possibilitat de redempció, si allò que enquadra i aïlla és l’únic que mereix ser vist, siguin uns exercicis gimnàstics a la platja, uns pastors conversant al marge del camí o unes dones fent cua per recollir el seu rosegó de pa enmig de la carestia de la guerra. A Lió, on Mey Rahola va sostenir la família durant l’ocupació alemanya fent retrats per a les targetes de racionament o de treball, encara és una firma coneguda, perquè va ser aleshores que va començar a estampar al revers de les fotografies un segell professional, encara que hagués de revelar a la cuina d’un pis minúscul d’exiliada. Aquí ja s’anava esvaint el record de la primera dona que havia destacat en la masculinitzada Agrupació Fotogràfica, mentre a França continuava sortint cada dia amb la Rolleiflex a refer el món, perquè fos menys hostil, més humà, perquè hi cabés si més no l’alegria dels fills. Refugiada després de l’armistici a Vaucresson, prop de París, sortia a plantar enciams a l’hort vestida amb una granota d’obrera; alguna vegada, s’asseia a la vora del Sena a tocar l’acordió, com un àngel en un món que embogia.