Ell s’ho talla i ell s’ho cus

Es van passar anys predicant un projecte polític que incloïa un referèndum vinculant. Que no ho va ser, de vinculant, malgrat que ells mateixos van dir que havia complert tots els estàndards internacionals. En contra del que deien els observadors que ells mateixos van portar, per cert. Van proclamar la independència de mala gana i mirant-se de reüll, però no la van fer oficial. Els uns van marxar a l’exili, els altres van optar per afrontar un judici i la presó. I es va suspendre l’autonomia sense resistència. Una part dels ciutadans es va sentir enganyada; una altra, desorientada, i una tercera gens menor es va ofendre. Molt. No es van posar d’acord ni en què fer després de l’1-O ni passat el 27 d’octubre. I ara no es posen d’acord ni a instal·lar un pessebre al Parlament. I, des d’aleshores, previ pas per la duresa de la presó i de l’exili, que encara dura per a uns quants, això sí, s’han dedicat a negociar un indult primer, la reforma del delicte de sedició després i la reforma del delicte de malversació ara mateix. L’objectiu, diuen, és desjudicialitzar el conflicte. La realitat és que solucionen el seu problema. El de l’elit política. Però no el de centenars de ciutadans. El dret a manifestació i protesta queda més debilitat. El president del govern espanyol ho fa per poder continuar tenint una majoria i un context estable. Els altres arreglen el que van fer, bé o malament, amb reformes del Codi Penal a la carta. I admetent que es van equivocar d’estratègia. Com a mínim. Perquè, d’explicacions sinceres i convincents, no n’hi ha hagut. L’elit política té aquest poder. Canviar el Codi Penal. Presidir el Port de Barcelona. Cobrar un bon sou. Malgrat no tenir els pits grossos. No tenen tanta pressa per reformar la llei mordassa. Que afecta molta més gent. I que també considera delicte i motiu de multes astronòmiques coses que, com diuen ells, no ho haurien de ser.