Sí, Aznar, Espanya es trenca

José María Aznar, que de gerro xinès en té tan sols la categoria d’un basar oriental de tot a cent, també s’equivocava en això: no, Catalunya no es trencarà pas abans que Espanya. Dijous, el xoc tectònic entre el poder judicial i el poder legislatiu espanyols obria una esquerda de tal magnitud al Congreso on es debatia la reforma del Codi Penal i del sistema d’elecció dels magistrats del TC que ja veurem si d’aquí a dilluns seran capaços de restaurar-la abans que tot peti. En la seva intervenció, Ortega Smith, el diputat de Vox que per altura i per discurs més a prop està de les bales del colpista Tejero, que continuen simbòlicament incrustades al sostre de la cambra, ho resumia així: “Està en perill l’estat de dret, la Constitució i la democràcia.” El que no deia, és clar, és que el perill són ells, la dreta i la ultradreta, política i judicial. Al final, tot i la urgència que els cremava les punyetes, el temor a ser associats al record del “Todos al suelo” va fer que els magistrats del TC premessin el fre i ajornessin fins la setmana entrant el pronunciament sobre el recurs del PP per suplantar el poder legislatiu en un acte sense precedents. Sense precedents allà, és clar, perquè al Parlament de Catalunya els magistrats hi han potinejat a cor què vols. Allò que és patriòtica defensa de la Constitució contra l’independentisme, ja és més difícil de sostenir al Parlament de Madrid, encara que sigui contra els “traïdors” del PSOE i els “comunistes” de Podem. Parafrasejant el bipolar García-Page, aquí també podríem aplicar: “Això és exactament el que sembla que és.” O sigui: posar jutges a impedir votacions parlamentàries és destruir la separació de poders, la democràcia i la vergonya. Ara s’adonen que la reacció repressora contra el Procés no va desfermar només un paroxisme judicial per empresonar innocents, sinó que també va obrir la caixa de Pandora de tots els mals que encara poden causar jutges nostàlgics. La culpa també és seva, dels que creien que per trencar Catalunya tot s’hi valia i ara veuen l’esquerda sota els propis peus.