Les festes, lluny de casa

Imagineu-vos aquesta escena: a 11.000 quilòmetres de Barcelona, un centenar d’alumnes de les escoles de Castelar, una ciutat propera a Buenos Aires, fan cagar el tió, aprenen i canten nadales i descobreixen per primera vegada que a l’altra banda del món hi ha un petit país anomenat Catalunya, amb una llengua pròpia, el català, i un seguit de tradicions i trets culturals particulars i específics. Ho fan jugant, cantant i divertint-se, convidats per Les Quatre Barres de Castelar, una entitat sense ànim de lucre creada el 1960 pels exiliats i immigrats catalans de la zona.

Aquest episodi, que es va produir pocs dies enrere, és només un de tants exemples reals i concrets que se succeeixen contínuament arreu del món, i serveix per recordar que hi ha més de mig milió de catalans que viuen i treballen lluny de Catalunya, a tots els racons del planeta. Molts d’ells dediquen desinteressadament hores, diners i il·lusió per mantenir i difondre la cultura catalana a les seves comunitats d’acollida. Ho fan des de sempre, i de manera organitzada des de fa gairebé dos segles, quan els catalans de Cuba i d’Argentina van fundar les primeres “societats de beneficència dels catalans” de l’Havana i Buenos Aires. Avui un centenar llarg d’entitats són presents als cinc continents, formades per catalans, els seus fills i els seus nets, i per catalanòfils que, sense cap vinculació familiar, s’han enamorat de la llengua i la cultura.

Els casals i centres catalans de l’exterior són un actiu cultural de primer ordre. Veritables ambaixades cíviques i culturals que fan present la realitat catalana a tots els racons del globus. Els exemples d’accions com la de Les Quatre Barres de Castelar es multipliquen pertot, malgrat que des de Catalunya se’ls recorda poc i no se’ls té gaire en compte, com si no formessin part del país. A diferència d’altres països, Catalunya no valora prou la seva diàspora i la tasca imprescindible que fa pel país, sense demanar res a canvi. En els moments més difícil per a la supervivència de la nació, la llengua i la cultura van ser preservades i sostingudes per l’exili i la diàspora. I no parlem d’un fenomen històric del passat, sinó d’una constant ben actual i present. L’exili polític torna a ser una realitat d’ara i avui, l’emigració per causes econòmiques i de cerca d’oportunitats és el pa de cada dia per a milers de joves catalans que s’han de buscar la vida com tants altres catalans als segles XIX i XX. El país té l’obligació de preveure mecanismes per facilitar el seu retorn, per recuperar el talent i la capacitat d’aquests milers de catalans que, després de formar-se aquí, han hagut de marxar per manca d’oportunitats.

Les festes de Nadal i Cap d’Any són sempre una època especial per als catalans de la diàspora. Els records i l’enyorança es fan punyents i les tradicions es preserven i es transmeten a les noves generacions amb una esma especial. Una àvia catalana de Sud-amèrica explicava que havien traslladat l’escudella i la carn d’olla al mes de juliol, perquè el termòmetre del Nadal a Buenos Aires acostuma a situar-se per sobre dels trenta graus, però que l’olor i el sabor del plat típic nadalenc encara li desperten els records més entranyables i preuats de la seva infància a Catalunya. En temps de dictadures, el brindis de Cap d’Any era sempre un “aquest any, sí!”, en previsió de la mort del sàtrapa i el retorn de la llibertat a Catalunya. Més recentment, la fórmula es referia a la proximitat de la independència, un altre anhel pel qual la diàspora ha treballat i treballa de manera ingent, i que s’ha esvaït malgrat tocar-lo amb la punta dels dits el 2017.

Us proposo, amics lectors, que enguany quan alcem la copa per brindar per l’any que comença, dediquem per un instant un pensament pel mig milió de catalans que mantenen la flama de la llengua i la cultura arreu del món. Són un actiu importantíssim que un país com Catalunya no es pot permetre el luxe d’oblidar.