Nadal parlamentari

El Nadal està tan comercialitzat que ja ha perdut significat, no tan sols religiós, sinó cultural. La decisió de la mesa del Parlament de no posar el pessebre, amb un atac de principis laïcistes, sorprèn, quan el mateix Parlament ha estat capaç de callar davant d’imposicions alienes pel que fa a nomenaments o de suportar un control extern que encara perdura, malgrat la cantarella que el 155 ja s’ha acabat, aspectes que estan molt més en el moll de l’os de la seva funció. La celebració dels noranta anys, malgrat els sermons dels ponents dels partits, és la d’una institució de fireta, les lleis aprovades per la qual han de passar pel permís de Madrid, les declaracions institucionals per l’Audiencia Nacional i pel TSJC i els seus diputats, pels jutjats, si no són bon minyons (espanyols).

El Parlament de Catalunya és també l’escenari de les trifulgues entre unionistes i independentistes i entre els partits que s’hi consideren, entre dretans, esquerrans i els seus extrems. És l’aparador on les majories no serveixen per a res, perquè els socis es mosseguen entre si; un aparador on el públic –aquell que precisament ha votat els seus partits– és a l’altra banda del vidre, amb el cul a l’aire com el caganer, mentre veu el guinyol d’unes titelles que, per a l’ocasió, s’han posat una gorra de Pare Noel.

La culpa que el nostre Parlament, avui dia, sigui tan poca cosa no és de la gent del carrer, gent majoritàriament demòcrata, que voldria poder sentir-se orgullosa de les seves institucions. No és el cas. Demanar a uns diputats dominats per la tírria als altres que compleixin amb honestedat allò que van prometre als electors, prou coratge per ser més que una filial poc útil i prou bona fe per treure alguna cosa positiva de les seves diferències és com desitjar bon Nadal, un pur formalisme sense cap contingut.