El príncep i la corista

La besàvia paterna del príncep Enric va intentar vendre un fermall de safirs, de quan era princesa, perquè no tanquessin un orfenat a Atenes. Va ser després que Alícia de Battenberg, mare de Felip d’Edimburg, fos internada en un sanatori alemany, diagnosticada d’esquizofrènia –Freud la va sotmetre a radiacions als ovaris– i oblidada per un marit absent instal·lat a Montecarlo amb l’amant de torn. Alícia va fugir del manicomi i de la tortura i en la fe i en l’altruisme va trobar la llum. Durant la Segona Guerra Mundial va ajudar els jueus de Salònica. El seu besnet Enric es va disfressar de nazi. És un dels errors que reconeix en el documental de Netflix en què els ducs de Sussex deixen clar que la seva filantropia és impol·luta i que la culpa és dels altres: la premsa sensacionalista per assetjament, la societat per racista, i els Windsor, per freds i distants. Un paràsit depèn d’una altra espècie per sobreviure i és el que fan prínceps i duquesses. Enric i Meghan només volien abraçar nens a Sud-àfrica i cuinar cuscús amb les immigrants de Newham. La solidaritat llueix més quan les càmeres enfoquen el món multicolor que tu vols ensenyar. Per mantenir-se com a paràsit, anomalia social, el privilegiat no ho ha de semblar. Tampoc cal posar-se l’hàbit auster i gris de la besàvia Alice, però sí la seva humanitat. Perquè Netflix paga la festa i nosaltres les crispetes.