Aguantar paraigües!

No hi havia pensat fins que li ho vaig sentir dir aquest dissabte a Salvador Illa. Quina gran imatge de la política! Aguantar-se el paraigua! Quantes vegades la clau de les coses és en el paraigua i en la mà de qui l’aguanta? Que fonamental és saber qui aguanta el paraigua a qui i saber si l’aguanta a gust o per força. I saber si els protegeixen del sol o els protegeixen de la pluja o els protegeixen de totes les inclemències! Trobo que a les facultats de comunicació i politologia es podria ensenyar com un mètode d’anàlisi per a politòlegs. Tant serviria per completar una anàlisi DAFO de riscos i oportunitats com per fer bonic en les tertúlies. Salvador Illa va dir dissabte amb tant d’èmfasi, tan alt i tan clar que no aguantaria el paraigua a Aragonès, que tots vàrem entendre que ja fa temps que se l’aguanten, l’un a l’altre. I ara ja poden començar a dir-ho. Aquesta és la cosa i el punt on estem. Aquell riure de Jéssica Albiach mentre signava l’acord de pressupostos amb Aragonès era perquè, com a bon paraigüer, sabia que s’acostava el moment que Salvador Illa ho diria, que donaria la contrasenya que tots tres partits (ai, el tercer tripartit!) estaven esperant. “El PSC no està per aguantar el paraigua de ningú”, que traduït a llenguatge del carrer vol dir que tot està a punt perquè hi hagi pressupostos a la Generalitat amb els del 155. Generositat i superació dels egoismes i els partidismes, que diu Junqueras. I no és bonic, això?