Tribuna
Menjar a domicili
“Estem abandonant la cuina, i tot el que té el seu entorn de coneixement dels aliments i de vida familiar, i això no és beneficiós per a la nostra dieta i qualitat de vida.
Pels carrers de les ciutats, sobretot al vespre o ja de nit, hi ha repartidors de menjar a domicili, amb moto o bicicleta, fent la seva feina. Respon a una demanda que el tancament per la covid va incrementar, amb una certa reducció en tornar a la normalitat, que se segueix mantenint amb tendència a tornar a créixer. És el repartiment de menjar cuinat, que com que ara sabem idiomes, menys el català, en diem “food delivery”.
Comprar menjar fet fora de casa no és un fet recent. El maig de 1989, Carme Casas publicava a La Vanguardia l’article “Restaurantes a domicilio”, en el qual destacava que les botigues que venen menjar per emportar augmentaven i que l’auge dels plats preparats acabava de començar. Especificava que s’entenia per càtering la venda al públic de menjar “per emportar” (take away en anglès). Avui és un fet generalitzat i universal, que repercuteix en el conjunt del sistema alimentari (producció, preparació i consum). Francesc Muñoz ho tractava a L’Econòmic del febrer de 2020 a l’article “L’externalització dels fogons de casa”, referint-se als restaurants sense taules ni cambrers que serveixen només comandes per internet, com una opció empresarial de futur. Sembla que l’origen d’aquesta pràctica és a Londres, és a dir, en un país anglosaxó que no es caracteritza per dedicar al menjar, i la seva preparació, l’atenció que hi dediquem, o potser més ben dit, hi dedicàvem, els mediterranis.
El fet és tan important que fins i tot una de les revistes científiques més prestigioses, Science, ja l’ha tractat. A l’agost d’enguany, Eva-Marie Meemken, de l’Escola Politècnica Federal de Zuric, i altres tres investigadors de diverses universitats dels Estats Units, hi publicaven un article sobre la “food delivery revolution”, en què abordaven les implicacions d’aquest fenomen sobre la nutrició, el medi ambient i les condicions de treball.
Pel que fa a la nutrició, comenten que es poden triar plats saludables o no saludables, però que és més probable que els menjars preparats, que també inclouen els menjars ràpids (pizzes i hamburgueses), tinguin més sal, sucres i greixos que els fets a casa, encara que hi ha de tot. Avui, molts establiments de restauració per emportar, grans i sobretot petits, fan una cuina prou casolana, i aquests són els que hem de triar. Meemken i col·laboradors esmenten que els menjars per emportar més econòmics són els que poden ser de menys qualitat nutricional. També és un fet que en àpats d’aquest tipus s’acabi menjant més del compte, sobretot si es tracta de sopars. I no hem d’oblidar la higiene i seguretat de tot el procés.
Els efectes sobre el medi ambient del repartiment de menjars són la despesa energètica, llevat de si es fa en bicicleta, i la contaminació ambiental. Una altra qüestió són els embolcalls i envasos, la majoria d’un sol ús, que representen un abocament al medi de molts materials ni reciclables ni reutilitzables. Diversos països ja han prohibit certs tipus d’estris, especialment de plàstic, o han considerat gravar-los amb impostos. Seria ideal anar a buscar els plats a una cuina o restaurant proper amb els nostres envasos. També cal considerar el malbaratament d’aliments que es deriva del menjar fet.
Les condicions de treball dels repartidors no solen ser les millors. Són feines poc qualificades i, per tant, poc retribuïdes, que en molts casos les fan immigrants que ja viuen en un entorn precari. L’article de Science fa referència a accidents de trànsit, llargues jornades de feina i contractacions irregulars o inexistents en considerar aquests treballadors com falsos autònoms, que no sempre han rebut la deguda atenció de sindicats i governs. De tot això coneixem casos a casa nostra. S’hauria de seguir l’exemple d’Austràlia i Alemanya, que han regulat el tracte correcte a aquests treballadors, perquè no puguin ser qualificats, com ha fet l’escriptor Ferran Sáez, d’esclaus en bicicleta.
Violeta Tena ha escrit a El Temps, referint-se a Carolyn Steel, autora de Ciudades hambrientas y Sitopia, que com més urbans, menys conscients som de quin és l’origen d’allò que ens alimenta. Estem abandonant la cuina, i tot el que té el seu entorn de coneixement dels aliments i de vida familiar, i això no és beneficiós per a la nostra dieta i qualitat de vida. El menjar de repartiment acompleix un servei, però no n’hauríem d’abusar.
