El llenguatge de les dones

Han coincidit en poc temps la redescoberta de la fotògrafa Mey Rahola al MNAC i el Museu de l’Empordà, el completíssim homenatge a Anna Manel·la al Museu de la Garrotxa, la fenomenal recerca sobre les dones artistes ocultes entre les pàgines de la revista Feminal al Museu d’Art de Girona i, gairebé com un final de festa, l’edició d’un llibre de la col·lecció Univers Art que uneix el rigor al luxe, Cent dues artistes, moltes de les quals van néixer o treballar en terres gironines. Totes aquestes iniciatives tenen en comú el fet que aborden la creativitat de les dones, però més enllà de l’obvietat pot ser instructiu aturar-se en la mena de llenguatge que inspiren, tota una sinonímia al voltant de la invisibilitat, l’oblit, la marginació, la injustícia, la relegació, el menyspreu. Tot de coses que inviten a plorar. Els valors diguem-ne positius, com ara la discreció i la bondat, que per exemple defineixen tan bé la trajectòria d’Anna Manel·la, ben mirat no han servit mai per mesurar les qualitats que s’atribueixen al “geni”, denominació gens innocent que va sempre aparellada a propietats virils com la tenacitat, l’ambició, el desvergonyiment i, per descomptat, la superioritat. El camp semàntic de les dones, fins i tot quan es tracta de reivindicar-les, continua llaurant-se enmig de la poquesa i la modèstia.

Sortint de veure Feresa de silenci al Museu d’Art, vaig coincidir amb tres dones que recollien unes maletes a consigna: havien vingut expressament de Mallorca per veure l’obra de la seva àvia, Pilar Montaner, una de les revelacions de l’exposició, però quan els vaig preguntar si la recordaven pintant a casa, es van arronsar d’espatlles: “No, se li van morir cinc fills i ho va deixar.” La feresa també és això. La dona artista sembla que s’hagi de defensar d’haver sortit a la superfície, de fer-se un nom, d’haver tingut aspiracions, encara que la major part de les vegades no vagi mai sola, sinó formant part d’una operació superior de reparació, restitució i empoderament del seu gènere en bloc. Segurament és el preu que toca pagar per tants anys d’omissió, però no s’entén del tot si ja en fa més de cinquanta que Linda Nochlin va llançar aquella pregunta impertinent: “Per què no han existit grans dones artistes?” Tants anys després, les dones encara se senten com Natalia Ginzburg, que s’havia acostumat a escriure “oprimida per una pila de runa”.