Obligats a ser feliços

La polarització del Nadal i de les festes que cuegen s’intensifica amb els anys. A mesura que acumulo edat i experiència, em torno més exigent amb el significat del mot felicitat i em resisteixo a fer-ne un ús desmesurat només pel sol fet que m’hi obliga el mercantilisme fals d’unes dates en concret. De la mateixa manera que ara tornem a mirar de reüll la gent que va pel carrer amb mascareta, com si encomanessin alguna cosa, costa d’entendre, i sobretot d’acceptar, que hi hagi algú que per voluntat pròpia renegui de la màgia i de l’esperit de bondat generalitzat que sobrevolen la humanitat aquests dies.

Per Nadal és obligat ser feliç, tant si la fortuna et somriu com si vius sota un pont. Ens hem cregut tant la imatge de postal que ens ha venut la nostra societat consumidora que no s’accepta res ni ningú que vulgui saltar-se la norma i renegar, encara que sigui en veu baixa, del tió, els dinars familiars excessius i els Tres Reis de l’Orient. A la pressió dels regals, com més i més cars millor, s’hi afegeix la de fer un bon paper en els àpats i deixar-se fins a l’últim cèntim en aquells productes que algú ha decidit que eren imprescindibles per garantir una celebració de primera on no falti de res. Fins i tot els infants, centre de totes les celebracions, acumulen neguits i angoixes perquè tots els seus desitjos materials es vegin complerts i no caiguin en les mans de la temible frustració que els ensenyi que la vida no sempre és de color de rosa.

El Nadal i les festes que cuegen també són terreny adobat per recordar les absències més properes i doloroses i per intentar compensar l’enyorança d’un passat idealitzat amb les anècdotes de sobretaula. Per recordar com de ràpid corre el temps i per tornar a prometre, un cop més, que el proper any canviarem allò que no ens agrada de la nostra vida i que no deixarem passar cap altra oportunitat per millorar-la malgrat saber del cert que serà molt difícil que ho acabem complint.