Confrontació intel·ligent

Ara fa un parell d’anys que es posava en circulació l’expressió “confrontació intel·ligent” per denominar l’estratègia que havia d’adoptar l’independentisme després dels fets de l’octubre del 2017. El diccionari defineix la intel·ligència com la “facultat humana d’aprendre, comprendre i raonar”. Després de “d’aprendre, comprendre i raonar”, l’independentisme va decidir, majoritàriament, fer valer el seu suport electoral per condicionar el govern espanyol en tot allò que fos possible i empènyer-lo cap a indrets on no tenia cap intenció d’anar. Acabem de veure com la tensió entre els partits del règim s’accentua, amb una intervenció judicial de la democràcia que s’ha escampat de Catalunya cap a Espanya. Ironies de la vida: la permissivitat còmplice dels socialistes quan es tractava de coaccionar les institucions catalanes ha resultat ser l’aliment de la fera que ara els vol mossegar. Els indults i la reforma del Codi Penal, amb la supressió del delicte de sedició per tal que el referèndum del futur no pugui ser perseguit amb la mateixa esquira, han encabritat la dreta espanyola i han posat en una situació incòmoda i indesitjada l’esquerra ídem. Imaginem-nos, per un moment, que l’independentisme hagués optat per una altra mena de confrontació, més primària que intel·ligent, de crit, de rabiola i de cop al pit. L’independentisme podria haver optat per passar a la irrellevància rondinaire, empenyent involuntàriament els grans actors polítics de l’Estat a l’entesa mútua o bé a la repetició electoral fins a la conformació d’un govern alternatiu ultradretà, essent aquesta darrera una variable que molts conciutadans nostres mai no entendrien que fos permesa per omissió. De moment, tenen una crisi institucional que difícilment haurien trobat amb l’estratègia de la confrontació primària i que els ha esclatat amb la de la confrontació intel·ligent.