Tribuna
Felicitat o benestar?
A finals de novembre els departaments d’Educació i de Salut van fer públic un informe corprenedor sobre adolescència i joventut: el 8,8% dels adolescents enquestats van dir que cada dia o gairebé cada dia sent que té ganes de morir-se o d’adormir-se i no tornar-se a despertar, i un 5,9% pensa amb la mateixa freqüència a autolesionar-se. Per portar-ho a una aula de secundària: si tenim 30 alumnes, de mitjana n’hi ha 3 o 4 que pensen en la mort o a autolesionar-se. És un tema complex on hi ha molts aspectes implicats. Hi influeix la idiosincràsia de l’adolescència, una etapa crucial per al desenvolupament de la personalitat adulta. L’àrea cerebral que s’encarrega de generar les emocions, l’amígdala, es torna hiperactiva, i la zona que permet gestionar-les i reflexionar, l’escorça cerebral, perd eficiència de funcionament. Per tant, no ens ha d’estranyar que en algunes persones, de tant en tant, es puguin produir aquests pensaments, però en cap cas amb la freqüència que es detecta.
Hi ha opinadors que han parlat de la “joventut de vidre”, massa consentits i amb poca capacitat de resiliència. Possiblement hi ha una part d’això, però la responsabilitat la tenim els adults que els hem educat. Diversos estudis indiquen que tendim a delegar cada vegada més l’educació dels nostres fills i filles en els centres educatius, en comptes d’assumir les responsabilitats que ens pertoquen. I que, d’alguna manera, per “compensar”, tendim a sobreprotegir-los. En comptes de donar-los suport emocionalment perquè aprenguin a afrontar i resoldre el seus problemes, els hem aïllat dels problemes al mateix temps que se senten emocionalment desprotegits, perquè ho deleguem en el sistema.
Sense dubte aquest efecte és real en alguns casos. Però hi ha un parell de factors més que voldria comentar. Un és l’estrès. Tots els estudis indiquen que l’estrès social s’ha incrementat les darreres dècades. Un dels efectes és que disminueix encara més l’eficiència de funcionament de l’escorça prefrontal, la qual cosa deixa els adolescents més desprotegits dels daltabaixos emocionals. Alguns dels possibles motius poden ser la competitivitat exagerada que de vegades els imbuïm pels estudis i les notes, les pressions per l’aspecte físic quan es comparen amb models i cànons de bellesa irreals, etcètera.
L’altre factor és la confusió entre felicitat i benestar. Hem utilitzat el concepte de felicitat massa a la lleugera, com a reclam comercial. Si no ens sentim feliços, és com si la vida ja no valgués la pena. Si els adolescents no se senten feliços, és com si la seva vida ja no els valgués la pena. Hauríem de parlar de benestar. A nivell cerebral felicitat i benestar no són sinònims i no produeixen els mateixos efectes. Curiosament, ambdós estats venen vehiculats pel mateix tipus de neurotransmissors (dopamina, serotonina, adrenalina, endorfines), però en diferents proporcions.
El benestar és la percepció subjectiva de sentir-nos relativament a gust amb nosaltres mateixos i amb l’entorn, incloses les relacions socioemocionals i afectives que establim. Integra els desitjos, els objectius vitals i les necessitats; afavoreix que gestionem els reptes que ens afecten, i també que integrem de manera positiva i proactiva les experiències que tenim al llarg de la vida. El benestar genera una motivació i un optimisme de base realista, i no té data de caducitat.
La felicitat, en canvi, genera sensacions molt més intenses i explosives, i per tant més plaents, però efímeres i amb una motivació i un optimisme fal·laços. I després d’una explosió de felicitat, si no en ve una altra, per oposició tendim a sentir-nos buits, sense objectius vitals. Un aspecte important d’aquestes diferències és que dins el benestar hi tenen cabuda, per exemple, emocions com la tristesa, que permet acceptar les pèrdues i les decepcions i que, per tant, facilita que les deixem enrere per poder continuar avançant de forma resilient. La felicitat, en canvi, no admet la tristesa o la decepció, o s’acaba quan en notem.
Si volem adolescents resilients, amb capacitat d’establir objectius realistes des d’una motivació i un optimisme realistes, d’afrontar els reptes sense angoixes, o, dit d’una altra manera, si volem disminuir el percentatge alarmant d’adolescents que pensen en la mort o a autolesionar-se, ens cal oferir-los més suport emocional no sobreprotector amb una major implicació parental, perquè puguin aprendre a autogestionar-se. I també ens cal bastir una societat i una educació que posin el focus en el benestar (objectius vitals, esforços assequibles, vincles socioemocionals i afectius satisfactoris), no (només) en la felicitat.