Opinió

El voraviu

Sincerament teu, Serrat!

“No trio nomes una part. Et prenc com et dones. Enter i tal com ets”

Serrat és banda sonora i poètica de la meva vida. A qui li emprenyi té, com deia l’àvia Neus, dues feines. Emprenyar-se i desemprenyar-se. Sentir Serrat (en la retransmissió per TV3, i a Barcelona) dir que canviava de llengua perquè en castellà l’entendríem tots és una coça a l’entrecuix que em farà mal sempre més que ho recordi. Però no m’embrutiré la llengua a malparlar de Serrat. Fins aquí podríem arribar! L’estimo des de criatura. Des que els va plantar a Eurovisió. D’abans de l’exili. L’estimo des que en Santi Joan, company d’infància i adolescència, ens cantava El drapaire a la Sarfa cap a Palamós. En vinil, cinta, compacte i llista. A Serrat, pèrit agrònom que de jove va treballar com a sexador de polls, no cal veure-li el cul per esgarrifar-se i cridar que és gallina. Els que estimem Serrat de tota la vida fa tota la vida que sabem que és gall i gallina, i se’ns en fot molt que no sigui independentista. Què voleu que us hi digui? Jo sí que ho soc! Però me n’estimo molts i moltes que no ho són. “Mai és trista la veritat, el que no té és remei”, escriu el cantautor a Sinceramente tuyo. Doncs això. Sincerament teu, Serrat, per més que en el darrer concert feies prou que el crit que reclamava castellà entrés per una orella i sortís per l’altra. No calia canviar de llengua, però em mantinc (nomes faltaria!) sincerament teu. “No trio només una part. Et prenc com et dones. Enter i tal com ets.” Feliç jubilació dels escenaris, mestre!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.