De profecies i evanescències

Vaig assistir, amb emoció i reverència, al Cant de la Sibil·la que es va fer a la Catedral de Girona la nit abans de la nit de Nadal. A càrrec de la Capella Polifònica de Girona, de la coral GiroNINS, de la Cobla Ministrers i de Pau Riuró a l’orgue, dirigits per Martí Ferrer, les paraules solemnes de la profetessa i el to greu i monòdic del cant gregorià van ressonar a la Seu amb una extrema pulcritud i amb aquell deix de cosa incerta i antiquíssima que fa glaçar l’ànima davant les malvestats anunciades, davant l’arribada del Judici Final, segons la versió que es recull a l’Ordinarium Gerundense de 1550. Una experiència única, sota la nau impertorbable de la catedral, amb l’infant que entona les malvestats ferestes abillat amb el mantell de la Mare de Déu adormida, del segle XVIII. Escoltem, amb la Sibil·la, el devessall d’esdeveniments terribles que apareixeran a la Terra quan se’ns convoqui a la fi dels dies, com ara aquella escena en què els peixos criden “perdent los naturals delits”, mentre un “gran foc” davalla del cel. Poc abans, havia vist Que bonic que és viure, en la tradicional projecció del Cinema Truffaut, cada 22 de desembre. Un ritual en el qual confirmes que és una pel·lícula rodona que et fa plorar any rere any, gràcies al joc dramàtic que et fa veure com seria el món si George Bailey no hagués nascut. També he rememorat la història de l’avar Ebenezer Scrogge, l’ancià del Conte de Nadal que és empès a observar el passat, el present. I un futur sense ell. Al film de Capra, contemplem la vida si no existíssim (tot allò de bo que hauríem deixat de fer, tot allò que hauria representat felicitat per als altres), i al relat de Dickens assistim justament al contrari: tot allò que succeirà quan no hi siguem, tot el que deixarem com a herència d’una vida amarga. He pensat en les tres representacions. I totes tres s’han ajuntat en una sola imatge de fugacitat, de llegat, de profecies i evanescències.