El PSOE, el diazepam del règim

Una de les virtuts que ha tingut l’acceleració política que anomenem “procés” és que hem pogut comprovar com funcionen els mecanismes del poder madrileny a l’hora de la veritat, quan s’activen les alarmes i la por als carrers plens tensa les decisions. Hem pogut veure i patir els ressorts que relliguen la policia, els jutges, els polítics i els mitjans de comunicació en una amalgama cortesana compacta i furiosa. Mentides per perseguir, mentides per condemnar i mentides per calumniar. I els engranatges judicials, tan agressius contra el dissident com complaents davant la corrupció de les elits. Tot plegat, un búnquer inassaltable que dispara en totes les direccions.

Però la clau de la resistència de l’anomenat Règim del 78 no és un estat autoritari, ni tan sols una monarquia despòtica i depredadora. L’eina d’infal·lible de les elits de Madrid és el PSOE. Els socialistes espanyols fan pinya amb la dreta i l’extrema dreta, de manera rotunda, quan el sistema ho requereix. I, sobretot, no qüestionen mai la legitimitat de les estructures heretades del franquisme. Els GAL van ser l’entrada, per la porta gran, al tram més fètid de les clavegueres.

Dit això, l’eina no seria tan valuosa si no tingués altres utilitats. I el PSOE també serveix per fer de cotxe escombra i arreplegar els atropellats pel règim. En els últims temps se l’ha requerit per reintroduir en el sistema les escorrialles polítiques d’aquell 15-M, el que havia d’assaltar el cel des del convenciment que sí que es podia. Un grapat de ministres i alguna vicepresidenta culminen la maniobra envolvent.

En l’altre flanc, està essent el PSOE qui aconsegueix atraure l’independentisme desfonat per uns lideratges més que líquids, gasosos. ERC ha optat per entrar per la porta del sistema a través de l’autonomisme pragmàtic i ho ha fet amb l’aval del PSOE i la promesa d’un llarg recorregut plegats. Així que res d’independència: diazepam i a dormir, que els reis constitucionals tot ho veuen.