opinió
Les dones de les Saques
L’ascensor social era una màquina que deixava les mans amb olor de gasoil
El 1952 hi va haver un incendi provocat a la fàbrica de les Saques . En una fotografia del fons de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany se les veu recuperant el jute que no s’havia cremat. Són les treballadores i somriuen al fotògraf arreplegant amb les mans, com qui ha collit fullaraca, aquesta fibra amb la qual l’empresa més important de la Banyoles del segle XX confeccionava sacs. Era el negoci de la família Gimferrer i les dones hi van ser un puntal. Elles als telers i els homes, encarregats. Dels 554 empleats del 1937, 427 eren dones. Durant els seixanta, les Saques tenia vora 700 treballadors. Per la Verge de Montserrat hi havia festa; era la patrona de la fàbrica. En un menjador, les obreres s’escalfaven el dinar abans de tornar al torn i, un cop fetes les hores, cap a cosir, perquè era el que tocava, brodar coixineres per al casament. No hi havia més opcions. L’ascensor social era una màquina que et deixava les mans amb olor de gasoil i mentre feies puntades al que havia de ser el teu aixovar senties la flaire dolça de l’amiga que treballava a la Torres i escampava aquella olor de Nadal, de xocolata. O la que feia mitjons a Can Molfort’s i la que treballava l’espart a Can Castañer.... La mare, l’àvia, la tieta… més d’una generació de famílies del Pla de l’Estany està vinculada a les Saques.
El 1939, la família Gimferrer es va trobar la casa buida. Jordi Gimferrer tenia sis anys i recorda que el pare va comprar un paisatge de l’estany a Manel Pigem i Ras. Així ho explicava al també pintor Antonio Torres Molina. El quadre de Pigem és significatiu perquè és la descoberta artística pel fill petit dels Gimferrer, que fa una setmana s’emocionava en llegar la seva col·lecció d’art, tan eclèctica com vital, atresorada amb la brúixola interna del que se sent i no tant amb l’ull de negociant d’un marxant. “És vostra”, deia amb els ulls humits, perquè “és un homenatge” a totes les famílies de les Saques. L’art té un valor diferent al del bitllo-bitllo, que manejaven els comptables de sacs de jute. És tan intangible com immesurable i una aposta segura, que sobreviu a crisis. No hi ha rastre de la Banyoles de les fàbriques lletges on feia el jornal mig poble. No en recordem ni la silueta urbana, un fantasma que intentem recompondre on hi ha casetes unifamiliars amb jardinets. Ara l’herència de les Saques és una altra. No és de passat, sinó de futur. No és una ombra fosca per tornar enrere, sinó llum per agafar embranzida, un pigment en un oli d’en Pigem, la primera fiblada surrealista de Dalí o el primer retrat que Picasso va fer a Els Quatre Gats...i tot això pertany als descendents de les dones que es van esllomar a la fàbrica perquè el futur fos millor.
