Quin problema té Déu amb mi?

La nena atrapada pel dolor d’un càncer plora i pregunta al seu pare: “Quin problema té Déu amb mi?” Respon la mare: “Ho fa perquè t’estima profundament.” És una escena de Camino ( pel·lícula de Javier Fesser, del 2008) inspirada en la història real d’Alexia González Barros, filla menor d’una família pertanyent a l’Opus Dei, morta el 1985 i immolada amb fanàtica i ensucrada crueltat a l’altar tenebrós de la secta. Aquella mare interpretada per la gran Carme Elías que assegurava al seu marit –no gens convençut– que cada dia donava gràcies a l’Altíssim per la malaltia de l’adolescent (el calvari d’Alexia va durar dels 11 als 14 anys) fa pensar en una altre mare també encegada per la religió que aquests dies ha sortit als mitjans: la que qualificava de mentiders els seus sis fills quan li van comunicar que de petits quatre havien estat agredits sexualment pel capellà amic amb qui massa sovint els deixava sols, un darrere l’altre en una mena de despatx o confessionari molt lluminós. Quina casualitat que el sacerdot abusador, Hilario Apodaca, fos el mateix que va promoure la beatificació de la màrtir Alexia –el procés roman obert–; quin horror el patiment de tantes criatures en aquells anys que l’Església gaudia d’absoluta impunitat –rosaris, mantellines, Franco sota pal·li–; quina vergonya que encara s’ocultin casos de pederàstia arreu del món, casos que també han esquitxat Benet XVI per encobriment i per inacció quan era arquebisbe de Munic i Freising entre 1977 i 1982. Hi ha gent que fa mal, molt de mal, i no hi ha cap déu que ho pugui exculpar.