Canelons

He passat els dies a l’entorn del Cap d’Any en un poble sovint envoltat de boira, de manera que es converteix en un lloc fantasmal procliu a la malenconia. Així ha sigut en el traspàs al 2023 mentre, a causa d’un refredat monumental, el meu cap també estava emboirat. Tanmateix, en aquestes circumstàncies, l’amistat em va dur a esforçar-me per compartir la taula abans que la confiança em permetés rebotir-me al sofà. En un àpat, vaig treure els últims canelons que, abans de la malaltia que encara cueja en el moment d’escriure aquest text, havia preparat per les festes de Nadal. En menjar-los, unes quantes vam recordar les nostres respectives mares (la majoria, mortes) fent canelons.

De fet, allò que sobretot evocàvem era el fet que, de petites, les ajudàvem a fer els canelons. Aquelles màquines domèstiques de trinxar que es collaven a la taula: les mares hi posaven els trossos de vedella, porc i pollastre rostits mentre nosaltres, com si juguéssim, donàvem la volta a la maneta giratòria i vèiem sortir la carn trinxada pels petits forats rodons. Com ens agradava remenar la carn amb la beixamel i menjar-ne una mica mentre la posàvem sobre la pasta un cop estesa i abans d’enrotllar-la: acabàvem enfitades. Un parell van comentar que per Nadal i Sant Esteve havien menjat altres canelons, però comprats. Jo suposo que en segueixo fent perquè me’n va ensenyar la mare: una manera d’agrair-l’hi, de sentir-la i d’estimar-la. No tinc cap recepta: com si els fes de memòria. Em diuen que em surten bons, però potser ho fan per fer-me contenta. Amb boira o sense, refredada o no, la malenconia em sol encalçar durant aquestes festes. No soc l’única que ho diu: sort que s’acaben.